marginàlies

Mentre s’aixeca amb la lentitud que li imposa l’artritis –que no li agrada llevar-se-, assegut a l’espona del llit, donant temps al dolor a les extremitats perquè foti el camp, recorda el somni del que acaba de sortir.

El seu veí des de fa més de trenta anys, catedràtic de llatí jubilat de fresc que cada dia fa vint quilòmetres per Ciutat amb la seva bicicleta plegable, de fabricació alemanya, una meravella, no pesa gens i s’embala com una fletxa, ha trobat un dit just a la vora de la porta de la finca. Cap senyal de sang per enlloc. Gens espantat, el veí deixa la bicicleta alemanya plegada devora el dit i torna a pujar a ca seva a cercar gel, quatre o cinc glaçons dins una bossa de galetes d’oli, que ha posat dins un pot de tancat hermètic fet a França, que els gals són els reis d’aquesta mena de recipients.

En haver dipositat el dit dins la bossa de galetes amb els glaçons, el veí jubilat de fresc parteix escapat amb la seva bicicleta que s’embala com una fletxa fins a l’hospital de referència. Allí no consta que hi hagi arribat ningú sense cap dit. No obstant, el personal sanitari que el rep s’afanya a tractar aquell dit prodigiós com si l’haguessin de reimplantar tan aviat com tinguessin preparat qui l’ha perdut. Té bon aspecte, diuen els metges que se’n fan càrrec, tan bo que sembla que vulgui parlar per dir qui és son amo;  bé, és un dir, matisa el cap de reimplantació, home acabat, alt i rodó, ben alt i rodó, de cara grossa amb bigoti negre com la pega que sembla de per riure. Fins i tot, segueix dient el metge en cap, se li nota una tristura estranya i sospitosament entranyable. Per la forma i la textura, continua, hom diria que és dit entenimentat, erudit, docte, que de música i tot sap; dit de pianista, per ventura; o de capellà? No ho sabria dir. De totes manes, no sembla que hagi fet mai feina manual feixuga.

La colla de sanitaris miren amb atenció aquell dit senyalador d’home amb les ungles acabades der fer i hi detecten sense gaire esforç la tristura rara de què parlava el metge en cap. A la infermera més jove se li dibuixa un somriure entremaliat en imaginar-se la bona planta de l’amo d’aquell dit prodigiós, que és ben jove, fa veure als altres, i la seva suposada manya i sapiència. I entre tanta mirada, el metge en cap pren aquell dit delicadament, com si prengués quelcom sagrat, se’l posa damunt la llengua i se l’envia sense mastegar-lo, com si fos un faquir enviant-te un sabre o una teringa de fulletes d’afaitar. La colla de sanitaris aplaudeix amb força i a la infermera jove, la mateixa que s’imaginava el tros d’home que feina mengera propietari d’aquell dit, li cauen dues llàgrimes d’emoció i no dubta a penjar-se al coll del metge en cap del departament de reimplantació, que l’abraça paternalment  aclucant delicadament els ulls.

El mal ha afluixat el suficient per permetre que vagi fins a la cuina i comprovi que no té cafè. Maleeix el seu cap que s’està acostumant als descuits i als somnis més tronats, i decideix de davallar a desdejunar en el bar de tota la vida. En entrar-hi, veu assegut a la taula del fons, la que sempre sol ocupar, el veí jubilat de fresc, catedràtic de llatí. S’estranya de veure’l perquè en aquelles hores sol fer els vint quilòmetres diaris amb la seva bicicleta plegable alemanya, una virgueria de la tècnica. I en atansar-s’hi més, s’adona que porta espectacularment embenat el dit senyalador de la mà dreta. I no és a temps de demanar res perquè el seu veí li surt ben aviat a camí: jugant a ser el millor cuiner del món, tallant en juliana una ceba tendre, s’ha tallar el dit; una bona llenca!

No ha pogut retenir la perbocada.