marginàlies

En veure la foto de Jaume Matas sortint de la presó de Segovia com si fos un professor universitari reconcentrat en els seus estudis, amb un llibre gruixut i una carpeta sota el braç dret, mà esquerra dins la butxaca, tot d’una m’he demanat quin llibre devia ser aquell. I abans d’engrescar-me en possibles títols d’acord amb el volum del text que mostrava l’expresident delinqüent, he recordat un detall de fa vuit anys, mes amunt mes avall, fet i fet en l’equador de la seva segona legislatura com a president illenc. No crec que desvetllar  aquesta facècia, en aquestes alçades i referida a Matas, constitueixi cap indiscreció recriminable.

L’any 2007 se celebraren els 20 anys de la mort de Joan Mascaró i Fornès (nascut a Santa Margalida el 1897 i traspassat a Comberton el 1987), un dels mallorquins més il·lustres que ha donat mai l’illa, la vida i obra del qual, encara ara, no és coneguda i valorada com mereix. A principis del 2006, Jaume Matas em va rebre com a president de l’Obra Cultural Balear, càrrec per al qual havia estat elegit el novembre del 2005. En el decurs d’aquesta recepció li vaig demanar si el Govern tenia previst fer res per recordar i presenciar Joan Mascaró. Matas, en sentir el nom, em va mirar amb els seus ullons punyeters i em demanà qui era aquell. Més sorprès que no ell, li faig fer una aproximació urgent del margalidà savi i em vaig comprometre a fer-li arribar una publicació que reunís biografia i obra com a primer pas per a un coneixement sumari de la seva significança. Així ho vaig fer en nom de l’entitat i, al seu torn, en una targeta escrita a mà ens agraïa la tramesa.

En veient-lo un xic envellit i més cotiflat que vuit anys enrere, sortint en tercer grau de la presó amb el llibrot davall el braç, em dic que sense cap mena de dubte l’exemplar no és “La creació de al fe”, el llibre que resumeix el pensament mascaronià.. Ni els “Upanishads”; ni el “Dhammapada”; ni el “Bhagavad Gita”, textos poc densos materialment, però amb molta energia conceptual i expressiva fora mida.

I de cop se’m presenta la sentència del savi Mascaró: “Llegeix amb simpatia i comprensió tot el que llegeixis; perquè darrere les paraules hi ha un proïsme”. I em deman si Jaume Matas, en algun moment de la seva carrera política i deliqüencial, ha reparat en les paraules del proïsme; vull dir si ha llegit en el sentit que proposa Mascaró. Si pensà mai en algú més que no fos ell.