marginàlies

Alberto Fernández Díaz abandonà tot ofès el Saló de Cent en el decurs del lliurament dels Premis Ciutat de Barcelona just en el moment en què Dolors Miquel deia el poema “Mare nostra” inclòs en el seu poemari “Missa Pagesa” (Edicions 62, 2006) que diu així: ”Mare nostra que esteu en el zel / sigui santificat el vostre cony / l’epidural, la llevadora, / vingui a nosaltres el vostre crit / el vostre amor, la vostra força. / Faci’s la vostra voluntat al nostre úter / sobre la terra. / El nostre dia de cada dia doneu-nos avui. / I no permeteu que els fills de puta / avortin l’amor, facin la guerra, / ans deslliureu-nos d’ells / pels segles dels segles, / Vagina. / Anem”.

En el seu compte de twitter explicava el regidor opositor que “no és un tema de creences religioses, sinó de respecte, i aquí ha faltat quan es recitava qual nova versió del Parenostre”. Per tant, si no surt per qüestions de creences, ha de quedar quiet al seu lloc institucional per respecte, evidentment, però també per imperatiu de representació.

De tota manera, sembla que la consigna del partit al qual pertany el senyor Fernández és fer alçades de cul quan allò que senten no els agrada per les raons que siguin. Abans que ell, l’inefable Xavier Garcia Albiol ja s’havia aixecat en els actes institucionals per celebrar la inauguració de la línia 9 de metro perquè el president Puigdemont deia que l’Estat, infrastructuralment, maltracta el Principat tot dimitint de les seves obligacions. I anteriorment, dia 5 d’octubre de 2015, també abandonaren el Parlament de les Illes Balears els diputats del Partit Popular abans que s’aprovàs la derogació de la tremebunda Llei de Símbols que imposà l’impresident Bauzá.

Per tant, el partitpopularisme respon a la discrepància de la manera més irrespetuosa i irresponsable possible.

Tanmateix, aquest episodi del regidor barceloní no hagués passat de ser un detallet anecdòtic –com el de García Albiol- si son germà, el ministre de l’Interior en funcions tomasdetorquemadistes, Jorge Fernández Díaz, no hagués dit públicament que el poema de Dolors Miquel podria ser delictuós, atenent la literalitat de l’article 525 del Codi penal que diu: “Incorren en la pena de multa de vuit a dotze mesos aquells que, per ofendre els sentiments dels membres d’una confessió religiosa, facin públicament, de paraula, per escrit o mitjançant qualsevol tipus de document, escarni dels seus dogmes, creences, ritus o cerimònies, o vexin, també públicament, a qui els professen o practiquen”.

Després dels titellaires, vénen els poetes. I alerta, que si són en català, la pena és doble i si, en el súmmum de l’agressivitat i la descaradura, l’escriu o el diu una dona, a la doble pena se li afegeix l’escarni públic.

Delirant i ignominiós.

Aquest mateix tomasdetorquemadista ministre, durant els quatre anys que ha exercit el càrrec, ha condecorat dues marededéu: “Nuestra Señora María Santísima del Amor”, medalla d’or al mèrit policial; i “María Santísima de los Dolores”, d’Archidona, Màlaga, creu de plata de la Guàrdia Civil. No se’n saben els mèrits que han contret, però s’han condecorades. I això que segons la constitució l’Estat és laic.

Com es veu, el ministre Fernández Díaz, més de mitja vida en política ben pagada, exerceix amb totes les forces el seu dret a condecorar, però no vol sentir a parlar del dret d’expressió.

I qui resa de cor el parenostre, pot dir tranquil·lament el “Mare meva”.