marginàlies

Després d’una setmana atrevidament exigent, l’efecte balsàmic del diumenge és tan dens que es podria mesurar. Durant tot aquest temps, el cap no ha parat de tocar menuets -com deim a Bunyola al fet de no tenir aturall, de no estar mai quiet- i ara, en la part final del diumenge, passa un guster de no fer res. Bé sí, s’entreté amb la Marató de TV3 –com de redeconsagradament bé canta en català l’Al·leluia de Leonard Cohen Andrea Motis!- i de repassar mandrosament els diaris en paper i digitals.

I sense fer-ne comptes ni esforçar-se gaire, va lligant notícies amb tota la malícia possible. Per exemple, l’AraBalears d’avui incorpora una entrevista de la seva directora, Cristina Ros, amb el flamant nou director general de Cultura i Educació, Antoni Vera. El nou càrrec no es torba gens a dir que: “Els càrrecs públics no han d’imposar. Estam obligats a consensuar”. M’estranya que Cristina Ros no reaccioni davant aquesta claríssima provocació i no li retruqui per què, idò, qui l’ha nomenat, l’impresident Bauzà, i el seu propi partit –fa més de vint anys, que és militant del Partit Popular, a qui va dir que es devia- ha trencat tots els consensos en normalització lingüística i educació, dinamitant la política educativa i cultural de les Illes.

I immediatament després, sense sortir d’aquest diari, vaig al text íntegre del monòleg de Miquel Àngel Llonovoy i repetesc com un mantra: I per tal d’alimentar / la nostra cultura estimada / no basta la sobrassada! Brillant, Llonovoy.

I d’aquí recul a dijous horabaixa en una trobada estèril amb el mateix senyor Vera i la seva consellera Riera en la qual repetiren bojament i rutinària la cançoneta “la nostra llengua no s’ha d’imposar: s’ha d’estimar”. I els que l’estimam, desqualificats com a eixelebrats, cap-closos, de comportament talibanesc i cervell jocfloralesc. I els que l’odien, rebuts amb tots els honors com a cappares de la civilitat, pabordes de l’entesa i la responsabilitat.

I acab llegint amb tot deteniment l’article dedicat a l’aporofòbia, l’odi als pobres o, més concretament, als sense sostre, als exclosos socials més profunds. I una dada que escarrufa: cada cinc dies mor una persona sense llar als carrers de l’Estat i una de cada quatre, han estat causades per agressions. Hauríem de proposar a la Fundació La Marató de TV3 que hi dedicàs un programa, als hostes dels carrers.