marginàlies

“Per explicar coses grans, calen paraules petites”, ens adverteix d’entrada l’autora, i val a dir que seguint aquesta determinació ha aconseguit bastir un text que es fa llegir, que interessa a través d’una manera molt personal d’expressar-se que no descuida en cap moment ni la poètica -inclou referències a poetes i a poemes- ni l’emoció; ni la sensualitat, clar.

Així, el camí lector que proposa Selena Soro a “No sé si dits o llavis” és amable, tot ple d’ufanor expressiva, traçat per parar esment als detalls que fan úniques les històries i l’interès per descobrir allò que sols s’insinua o s’esbossa.

I, certament, explica coses grans per poc corrents. Començant per la protagonista, que es defineix com a: “Em defineixo pel que no soc i aleshores soc més lliure per ser, però de vegades em desbordo a les costures i descobreixo que no hi ha cap fil que em contingui”. I, a més, amb tendència a contenir els records i a ocultar el que pensa; i a pretendre deixar anar allò que sent amb una intensitat esberladora.

Una protagonista, la Lau, que considera que “la realitat està sobrevalorada […] La realitat de seguida es torna avorrida”. I que “fugir sempre és més fàcil que parlar”. I també que les paraules que no dius per expressar allò que sents “no se’t fan pell i encara te’n pots desfer”.

I la resta de personatges, singularitats que de l’estimar en fan via de via en la que la retenció de l’altre no es contempla; és un deixar-lo anar perquè resti per sempre una vivència única. Amb tot ells es viatja al cor dels seus sentiments, dels seus anhels amb l’únic objectiu de fer fora la por de ser allò que cadascú desitja; de ser desig, d’anar a l’encontre del plaer quan sents que no pots fer altra cosa que anar-hi.

La Lau para molt d’esment a les mans d’altri com a signe d’aquest tenir i amollar, d’agafar i deixar anar: “Quina cosa més preciosa, les mans. S’aferren i, de vegades, deixen anar”. I en aquest llibre es podria dir que  les mans, en desferrar-se, creen la mar.

Un text que pren i corprèn. Un llibre per assaborir amb dits i llavis, i pair com cal després d’un bon àpat.