marginàlies

La vila, a les sis i mitja del matí, encara dorm profundament. El rellotge de la façana de l’església recentment passat per l’electrònica toca els dos quarts cap a les set, més per imperatiu que per devoció; no vol desvetllar ningú. Un ca lladra peresosament però no adverteix de cap perill ni crida l’atenció a cap altre animal vilatà. Tampoc no troba resposta al seu lladruc sense suc ni bruc, inequívocament gonella. El ronc somort del veí que, tot ufanós passeja cada migdia l’agapornis a l’espatlla i el fa saludar tothom amb qui es topa, fa somriure la llum casolana del fanal, que pica l’ullet al caminant que no està avesat a tanta franquesa calma. Els passos de qui va apressat a cercar el cotxe procuren no aixecar cap renou ni sospites de res més que d’una confiança encomanadissa. L’aire canta i escriu la partitura de les emocions que fan reverdir constantment la vila. L’alba podria mandrejar, pensa, aclucant els ulls, la jove que pren el cafè a les fosques, rere les cortines de la finestra balconera.