marginàlies

En una gran superfície -grandiosa, enormement ofensiva- on es ven absolutament de tot i en quantitats a palades, d’un camió tirant a gros un operari armat de portapalets en davallava ponsèties a cents; a milers, podria aventurar-se. A la pobra li han adjudicat la funció de planta de Nadal per excel·lència, ja se sap, i està obligada a ser la versió vegetal del Pare Noel.

Tanta quantitat no obeïa a cap demanda enorme, és clar, sinó a l’estratègia comercial d’ocupar un espai molt més que generós i destacat en aquell temple de la reduflació  per oferir-se a un preu ofensivament afrontós als compradors a centenars de milers que durant aquest dies previs a Nadal recorreran gustosos els passadissos estratègicament traçats perquè els carretons que empenyen a ritme lent acabin a caixa fins a dalt.

No és cap exageració dir que estam davant d’un maltractament vegetal de primer nivell. Tant les ponsèties que es comprin com les que no, passades les festes, acabaran als abocadors de la matèria orgànica. Val la pena maltractar, així, aquesta planta del mateix color que el vestit del Pare Noel? Se sembren ponsèties amb quantitats de vergonya per no res; per complaure una llei de mercat que, com totes les d’aquesta índole, s’han dictat per omplir molt poques butxaques. Val la pena comportar-nos amb les pobres ponsèties amb tanta bestialitat?

Entre el que compram sense necessitat i el que tiram a les escombraries en el decurs de les festes de Nadal, ens cobrim de gloriosa merda.