marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

16 de setembre de 2008
1 comentari

MAL DE QUEIXAL NOCTURN

Cada punyida de dolor era com un terratrèmol amb l’epicentre en el primer premolar superior esquerre. Quan el mal el despertà cregué de tot d’una que sortida d’un malson: feia de soldat d’infanteria ianqui que entrava en combat en una selva asiàtica. Francis Ford Coppola es desgargamellava incitant-lo a matar un enemic que no veia. I per no contradir-lo, per no enfrontar-se a aquella còrpora aclaparadora, premia el gallet del fusell metrallador, que l’estamenejava com si una descàrrega elèctrica fos.

No es torbà, però, a sentir el dolor agudíssim a la boca. S’aixecà d’eima i gairebé a les palpentes per no molestar-la es dirigí cap a la farmaciola que tenien a la cuina. Li costà trobar el Nolotil dins el cistell dels medicaments farcit d’analgèsics i ansiolítics amb els comprimits trets dels seus estoigs. Remugà, és clar. Prengué el calmant amb llet, per enganyar l’estómac. Se’n tornà al llit i s’ajegué de costat, de cara al despertador que li marcava amb insolència l’hora: zero quatre : zero dos. Cada punyida de mal li martellejava el cervell i li electrocutava tot el cos, que patia les rèpliques de cada terratrèmol. Cinquanta-dues punyides doloroses per minut que no es cansava de comptar, com si aquell compte turmentós acabàs per foragitar el maler.

Jeia de costat sense moure’s, qui sap si el dolor, en veure’l com un cadàver, s’espanta i dóna el vent per escampat. Ella dorm a plaer, de panxa, nua. Ella dorm i no ho pot consentir: el dolor s’hauria de poder compartir, portar-lo en senalleta ansa per ansa. El temps no passa (zero quatre : dotze) i la mal-de-queixalada no minva. El Nolotil no té temps de fer efecte i el seu desfici no toca vores. Minva una mica el nombre de punyides per minut, quaranta, però no la seva intensitat.

Lama o iogui avantatjat hauria de ser, que diuen que controlen tots els mals. M’estranya a mi, que no es caguin amb tot i no es rebolquin de mal, si els queixals es queixen, es diu per conhortar-se. No sap com, a les sis : zero zero sona el despertador i el troba adormit. L’atenció primera és per al primer premolar superior esquerra: encara batega. De maler a malet. Ella segueix dormint a plaer, ara d’esquena. Quan dorm i tot és preciosa, la punyetera, per molt que no vulgui fer de cirineua del meu dolor, remuga mentre va a la cuina a preparar la cafetera.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Respon a Victòria Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.