marginàlies

Sent que el front s’ha convertit en un circuit permanent de curses de formigues sense bòlits i pensa que un cafè decretarà el final d’una i deixarà de sentir, ni que sigui momentàniament, aquesta sensació tan malavidosa. En fer-ne el primer glop s’imagina una formiga amb casc automobilístic i no pot evitar un somriure sonor. Temps era temps, quan la televisió encara portava bolquers, hi havia una formiga atòmica, recorda vagament, que per ventura és la que ara ensenya a córrer les formigues que s’afanyen a torturar-lo.

La hipocondria, però, no signa treves i aventura l’origen tan divers d’aquest formigueig que apareix puntual en el front -tot formant una corona voltant-li el cap- en desaparèixer el capvespre i no s’esvaeix fins que l’esgotament crida la son, a un buf de la matinada.

Naturalment, no pot acceptar que “no és res” com li diu tothom; és una mena de rampa indolora, sí, però indicativa de qualque desajust que tampoc no es pot qualificar perepunyeter: no és cap sensació inespecífica, com un desig o un accés de ràbia, sinó ben descriptible i localitzable. I en ser manifestació clara d’alguna conspiració cel·lular, per dir-ho així, necessàriament s’ha de cridar el sometent. Anar al metge, però, també el desespera perquè, en conèixer-lo, li farà fer tota mena de proves diagnòstiques el resultat de les quals indicaran que de mal, n’hi ha i, per tant, insistir fins a precisar clarament de què es tracta. I es tracta, essencialment, de fer-lo patir, per activa o per passiva.

Quan fa el darrer glop de cafè observa detingudament què dibuixen els seus pòsits i hi veu el mapa d’una galàxia. I es veu impel·lit a destriar el cossos majors i posar-los nom: astroborni, bel·linús, carmodís, durdenc, epistofard… Ho cedeix completament a la memòria, no vol cap recurs de suport. Està disposat a passar-hi la nit, ni que sigui per desesperar les formigues del front.