marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

26 d'octubre de 2009
0 comentaris

L’ULTRALLEUGER GROC

En mirar l’ultralleuger veiérem que el banc de niguls semblava la pell d’un dragó albí. Escates de llet  sobre un llenç de blauet pacificador. Una nina que no tindria més de quatre anys el cercava amb una ànsia ben poc infantil, a aquell helicòpter gens convencional, com fet de retalls, de fira. De res li servia seguir el dit indicador de son pare, a la nina de rulls de cine. En trobar-lo, a la fi, en descobrir el groc  canari d’aquell alcellot malgirbat, el desfici es tornà embadaliment. L’infant en suspensió irradiava calfreds de tendresa. Tot eren ulls commocionats que ni parpellejaven per no perdre temps en  beneitures. Hom podia seguir el descens lentament meandrós de l’aparell volador en les ninetes obertes en panorama de la criatura.

En els ulls de quatre anys àvids de claror tot era descoberta, tot necessitat de compondre la pluja incessant de sensacions; de convertir la veu en gest, el tacte en nom. En la miranda de la nina tot allò que abastava era admirat i primmirat. La pau s’imposava per naturalesa, en aquella constel·lació d’ulls, i la bèstia més toixa sabia pintar estels polars ulls clucs.

Tots els que participàvem d’aquell miratge seguíem les evolucions per aterrar d’aquell giny volador a través de les ninetes d’aquella marreca que no es bategava i que feia anar tothom per on volia.

Quan l’ultralleuger groc desaparegué del seu camp de visió, la nina es començà a irritar. Enreveixinà les galtes i s’emmorronxà, disgustadíssima. Així i tot, al seu entorn no es movia cap paraula, encara; cap moviment no interrompia una serenor aclaparadora. I just abans que la criatura digués res, un lladruc eixut i desvetllador de la cussa, l’assustà.

En sentir-lo, el cos que just llavors era tot ell querubinesc, retornà al seu estat d’ànsia en construcció i arrencà a plorar. Reprenguérem la cussa, és clar, per trapella i forassenyada. De poc serviren les seves excuses, en el sentit que la nina no plorava pel seu lladruc, sinó per no tenir més ultralleugers a la vista.

Ja érem dins el cotxe quan tornàrem a veure la nina embadalida seguint el vol d’un altre ultralleuger, aquest cop blau fosc. Sense veure’l reflectit en les seves nines, ja no ens feia res veure’l passar per davant la nuvolada de pell de dragó albí. La cussa, tanmateix, tornà a fer el lladruc d’abans i la nina ni s’immutà. Acte seguit, en féu un de més planyívol a l’orella de la madona, que no tingué més remei que retornar-li l’honra.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.