marginàlies

Ja es colgà donant voltes a la paraula sinònim de llanterna o de pila i que no li apareixia. S’adormí per mer esgotament, de tant voler convertir el cervell en molinet. L’inici de la decadència, pensava; el primer graó de la desintegració, es martellejava el magí. I el primer en què  ha pensat, just sortir del son, ha estat en la paraula que no volia fer-se present des d’anit. Fent el cafè, seguia pensant que el seu cervell s’anava pansint, que mica en mica anava perdent memòria grisa; tanta, que el començava a deixar a la intempèrie del coneixement. 

L’atribolament  no podia anar prenent cos tan dematí, s’ha dit, i ha davallat a comprar els diaris. Tots parlen de la tragèdia de l’illa noruega d’Utoya i del cotxe bomba que ha destruït l’edifici dels ministeris d’Oslo. Un centenar de morts i l’estupor estaquirotant dels noruegs. La maldat no té límit, es diu, i no acaba d’entendre-la. No aconsegueix ni apropar-se al desvari d’Anders Behring Brevik, que diuen, en haver admès ser l’autor de les dues massacres, va declarar que eren “atroces però necessàries”. També es plany per la mort d’Amy Winehouse. 27 anys no són res, Amy, collons!

Segueix cercant infructuosament el sinònim de llanterna i tanmateix s’entretén a llegir l’entrevista que Carles Capdevila fa a Quim Monzó a l’Ara d’avui. Li agrada força la manera com farà set dies de vacances per desembafar el cervell: “M’aixecaré, aniré a esmorzar, xerraré amb la Lola, la primera persona que he conegut que geminava espontàniament Anna. Després llegeixo els diaris, em poso a llegir algun llibre i faig la migdiada del canonge; i després, dinar, i la migdiada estàndard, i un passeig, sopar i anar a dormir. Això durant cinc o sis dies per retornar el cervell a lloc”.

Redéu, el cervell! Fet miques té el seu, es torna a castigar. No pot més i acudeix al diccionari de sinònims. Res. Recorda boirosament una “l” i una “t” en un mot breu, trisíl·lab com a molt, però no s’atreveix a jugar-hi amb les vocals. Tafaneja per diversos llibres tot pensant, infantilment, que aconseguirà alguna pista. I així fins a l’hora de dinar. Fa mala cara i sa dona li demana si li passa res. No, i ara! Una mica de migranya però amb la brusca que cau m’espassarà.

És a la quarta forquillada a l’amanida verda que troba la paraula: lot! Això, lot, pila, llanterna… Se’n vol assegurar i mentre fa un mos a l’ensaïmada amb albercoc se’n va cap al diccionari normatiu perquè li ho confirmi. I, de sobte, com si l’embús a les canonades del cervell hagués cedit, sap on ha de posar mà
per retornar a la quietud. Efectivament, fa memòria, “lot” és una marca registrada de llums i bugies que, en català, ha passat a designar, també, una llanterna. La decadència neuronal, es diu, per ventura encara no ha començat.

Almenys l’assossec encara és possible.