marginàlies

Els dies sense ombra, el silenci s’esqueixa. Ho escriu sense gens de convicció mentre fa el darrer glop de cafè, que considera excessivament fred, entretingut amb Al Pacino fent l’al·legat final de defensa de Mildred Elizabeth Gillars, acusada de deu càrrecs de traïció per haver col·laborat amb els nazis, en la pel·lícula “American Traitor: The Trial of Axis Sally”. Tampoc no el convenç la interpretació de Pacino. Massa ell i gens el personatge. Sí, ha fet un dia sense ombra i ha decidit llegir autors novells, que tenen molt a dir i hi posen aquella mena de força que desperta l’abrivament i la innocència, i, en algun cop, la desesperança. I tant de bo que així sigui. I sí, també ha sentit com s’esbrancava el silenci, quan de l’escriptori estant ha sentit cruixir un llenyam, que li ha recordat que ja és hora de donar-li líquid protector. No ha volgut posar música al dia que li sembla que no té ventre ni moca –a més de no oferir-nos l’ombra protectora- i es torna a dir que sense música el temps s’avorreix. I ho escriu seguidament amb una mica més d’intenció. I alena un xic alleugerit.