marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

14 de febrer de 2014
0 comentaris

L’OLOR REVISCOLANT DE LES FLORS MORTES

Tafanejant pels canals de televisió per fibra òptica -activitat a la que hi dedic molt poc temps, si va a dir ver- ahir horabaixa, en acabat una feina gairebé de rellotger, em vaig trobar amb la pel·lícula “Belle de jour”, una obra particularment mítica i continent de mil desitjos.

 

Te quaranta-set anys, la pel·lícula, i no ha tornat gens vella: segueix dient amb força i vehemència; segueix seduint com el primer dia. El landó continua marcant el signe dels somnis de cap a peus del film. Segueix inquietant el client oriental del bordell amb traces que recorden els lluitadors de sumo. El soroll que surt de la seva capsa gelosa manté el misteri, per molt que recordi el desfici d’una mosca engabiada, i els cascavells que fa sonar com si formassin part d’una litúrgia perversa, segueixen anticipant agressivament el dany que es reflectirà en la taca de sang a la tovallola deixada en terra.
Apareix Buñuel, és clar, fent un cafè i encenent una cigarreta davant el landó dels somnis que porta el Duc per contractar Séverine. Vol que es posi un vel negre que li tapi el cos nu fent el mort dins un taüt. El Duc, ja ho sabem, s’excita davant l’olor de les flors mortes, ves per on.

I retornen Henri Husson, el canalla, que continua sent l’arpó que amenaça tothora Belle de Jour; i n’Hipólito, el lladregot murcià. I en Marcel, l’enamorat arrogant i llepafils, turmentat i violent que desencadena la tragèdia. I pens en Pierre Clémenti, l’actor que interpreta el personatge, i la seva transgressió permanent com a mostra de la vitalitat.

Clémenti, el 1971 va ser detingut a Roma acusat de possessió d’estupefaents. Acabà tancat 18 mesos a la presó, encara que, a la fi, el seu cas va ser sobresegut per manca de proves. Del seu pas per la presó romana en naixerà “Quelques messages personnels”, que s’editarà al 1973. Fereix molt, però molt, quan diu:

He passat per tots els sistemes repressius de la societat, ja siguin els correccionals, els col·legis de l’Estat, els asils psiquiàtrics o els asils per a criminals i ara, per acabar, les presons. Totes aquestes veus ofegades que he escoltat durant anys diuen el que se n’ha fet de la veritat i de la justícia en aquest món. Exigeixen que se li doni a l’home tancat la possibilitat de crear, de reinventar-se, de reencarnar-se, en arribar el seu alliberament”, en un univers d’amor i fraternitat. Doncs avui, l’home que surt de presó ha estat minuciosament fabricat per tornar-hi”.

Tot i repenjat en la fillola d’aquesta finestra de Pierre Clementi oberta a la llum, el guster d’haver tornat a veure la pel·lícula m’entreté tot el capvespre.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.