marginàlies

L’oliverar feria els sentits sense cap contemplació. Un esbart nombrós de gavines atentes a la terra remoguda embogien l’aire amb els seus xiscles gens melindrosos. Els làrids, des que han descobert la  brutícia de terra endins, han perdut l’aurèola que els ennoblia i com més va, més es comporten com si fossin rates amb ales. I la llum, a lloure, canviant de to a cada instants; tractant particularment i precisa cada pam de cosa que trobava. No era clar del tot, el dia; la broma no deixava veure la línia de mar, però la claredat jugava amb els verds i la frisança somorta de l’aigua en les soques dels penya-segats.

Bastaria un dia d’eternitat per abastar tot el que deia aquell indret rost tacat d’oliveres i garrovers que s’abalconava a l’assossec que cal per no perdre el món de vista?

El ca d’un dels congregats no és tan esquiterell a l’hora d’interrogar-se i aprofita l’avinentesa per desplegar tota la seva percepció olfactiva, que viure domèsticament i urbana –per confortable i amorós que sigui- constreny els instints en excés i empardala les criatures que no parlen.

El to de la conversa es tempera, sens dubte aclaparada per l’esplendor de la bellesa, i les paraules es desempalleguen dels tels successius de material profilàctic amb què els anam embolcallant estúpidament i corrupta perquè no diguin res i es converteixin en renecs. Hom deia esguerro tot fitant la ingerència excessiva d’amarraments en el port i l’aire s’inquietava; o s’omplia la boca amb les flaires dels ullastres i el temps feia téntol.

Si, de sobte, un temporal de vent i aigua escombràs l’oliverar tot descambuixant els pins més vells i remullant fins al moll de l’ós l’atreviment del contemplatiu, la seva magnificència faria el ple.

Era des d’aquesta talaia privilegiada, a punt de tocar el cel amb un dit, que hom s’adonava del que li manca: voler fer part, també, del món mineral, de la contenció de la terra. Qui sap si per això una de la comparsa volia una pedra com a record d’aquell dia d’hivern excepcionalment càlid d’oratge i companyia.

Acceptà el ram de mata que li oferí la madona del tros, és clar, però guardà la pedra com a relíquia d’un instant, d’un cop d’ull, d’un esglai esdevingut allí on no hi arriba ni la impostura ni la vulgaritat. A l’olivar dels amics, quan el sol es colga,  hom s’adona que la millor manera de fer vida és creant bellesa.