marginàlies

Sempre serem allò que mai no hem estat ni estam en condicions de ser. No deu ser així, recapacita el malalt: mai no serem allò que desitjàvem ser ni el que ens convenia ser per simples raons de supervivència. Ara sí, contesta al metge jove que té la circumspecció de vell, que li torna a demanar quina cosa és l’objecte que li mostra, un bolígraf. L’encerta sense vacil·lar, el malalt que estrena vellesa, diu, però no sap per què serveix. Té pinta de salpasser, o de timó de barqueta, aventura carregat de dubtes, com la que em va dur a Sa Dragonera farà trenta-vuit anys seguint els de Terra i Llibertat. Guanyàrem a la casta i ningú no se’n recorda.

No sap de què li parla, però ho anota clarament l’hieràtic metge amb tota la joventut acabada a l’esquena.

Sap on es troba, el pacient -i tant!- a l’hospital però no sap per què ni quan ho va fer. Se n’anava a fer un cafè a ca seva, amb la seva dona que llegia no se quin llibre de Jaume Cabré, creu, i de sobte s’ha trobat voltat de cables, vestit amb aquesta bata indigna que ofèn la condició humana i connectat a un gota a gota que li recorda els suplicis i La Inquisició.

-Què nom vostè?

-Nicolau Eimeric, per servir-lo. Com veu, tenc resposta per tot, la qual cosa no vol dir que sempre digui ver. Som Nicolau o Ramon? Eimeric o Llull? Cap dels dos, clar, jo nom Ernest de Solentiname. Callau, no, és que som tants i cap a l’hora! A més, som molt de la broma i sovint en surt escaldat, de tanta conya.

No s’immuta la impassibilitat del metge que escriu molt més del que li diu l’home, que patí un desmai perllongat, mitja hora llarga, i tot indica que patí un ictus encara que manté la força, l’equilibri i la fluïdesa verbal. Respon positivament a totes les proves, raó per la qual l’equip mèdic està a punt de descartar cap vessament cerebral.

-Doctor, que em podria dir si ja han fet primer ministre grec Alexis Tsipras? Em pot confirmar si ja ha pactat amb el detranots grecs? Miri que me’n duria un disgust molt gran i tens la impressió que no me puc excitar, i ja entén el sentit de la paraula.

-Li ho podré dir si vostè em diu qui és l’autor o autora d’aquest poema que duia ben estret dins la mà quan entrà a urgències:

ICTUSPOEMA

Retorna a la mà que escriu,
a la pensada molt lenta,
al mot que ve per quedar-se,
a l’elaboració
meticulosa del text
i d’una tibada dicta:

No tinc tirada
per les dunes. L’arena
m’entra a la boca.
Tot és una esmussada
que no em deixa ser líquen.

-Ai, doctor, no jugui amb mi, que ja he estrenat la vellesa. Vostè que és instruït sap que les ocurrències no generen drets d’autor.