marginàlies

La primavera ribota la llum de l’hora tèrcia d’aquest dissabte que no es cansa de vagarejar i de parir mandra. Se li enfronta el vell, que cerca les vitamines del sol assegut a la placeta del lledoner. I no espanta cap record de la seva infància amb canaris força cantadors i elegants curosament engabiats a la galeria de cal metge, que es gastà una fortuna en un gramòfon alemany i tot perquè anava boig per l’òpera. Molt afectat, era don Nicolau, mig marieta per als més maliciosos, però a fer de metge no li guanyava ningú. Presumia que cap partera no havia mort des que s’instal·là al poble i ell les atenia, i que la mortalitat d’infants havia davallat moltíssim des que els parava un esment molt especial.

Cobrà tanta fama en poc temps, que aviat corregué la brama que tragué amb la punta de la llengua una esquerda d’os del cervell d’un menut que s’obrí el cap en caure dins el torrent des del ponterró de Can Garcia.

La solitud fa estralls, diuen les mans de cartró pedra del vell, i la imminència de la devastació superposa cataractes als ulls i a la sentimentalitat perquè l’hora del traspàs sigui indolora.

Canta massa pavanes, es diu, i tanta ociositat el narcotitza, però no pot escapar-se’n car la vellesa extrema és altament opressora.  Poques coses li donen gust, llevat dels nins que tornen a jugar al carrer. Avui ha vist a dos xitxarel·los que jugaven a ser Messi i se n’ha alegrat força. Si els carrers tornaven a ser de la gent, pensa com si predicàs, el govern no seria tan fatxenda ni els polítics tan poca cosa.

Demà és el Ram, pensa el vell repassant-se la closca encesa, i molt probablement, cinquanta anys enrera aniria als Dotze Sermons, perquè el rector tenia els ulls de falcó i sabia qui no hi anava. Aleshores el rector dictava sentències. “Per vostra passió sagrada / adorable Redemptor / perdonau altra vegada / aquest pobre pecador”. Deixà d’anar-hi, a missa i a altres oficis solemnes, quan el seu fill major morí fent forçosament el servei militar. Era més viu que les fures i havia tret plaça d’oficial a un banc, el seu fill. En acabar el sacrifici patriòtic, per tant, començaria la vida de senyor que son pare no havia pogut aconseguir. Se li disparà l’arma mentre feia guàrdia, li digueren els comandaments militars, i no s’ho ha cregut mai. Sa dona ho entengué, que deixàs anar el rector i les seves capritxades en haver enterrat el seu fill gran.