marginàlies

Discrep in tòtum d’aquest judici. Ara mateix, “l’exèrcit dels defensors de la nostra terra” segueix tan actiu com abans. I tornem a recordar les 12.000 al·legacions que tingué a començaments d’any l’avantprojecte d’aquesta “Llei Gornès”, o de la vergonya; les 50.000 persones que omplírem els carrers de Palma el 25 de març passat; les mostres espontànies i mantingudes de rebuig a l’antiillenquisme del bauzanisme i altres mostres de rebuig frontal com la dels escriptors mallorquins que el 21 de gener ompliren a vessar Can Alcover. Per no esmentar l’activitat incessant de la Xarxa Territorial per la Llengua la Cultura i el País, que coordinada per l’Obra Cultural Balear. I recordant també totes les campanyes que s’han duit i es duen a terme; i la resposta impecablement responsable i assenyada dels pares dels alumnes que s’inicien a la lectoescriptura; ni els mestres, baluards ferms dels trets més preuats de la personalitat del nostre poble; i sense oblidar que, per aquesta causa, Jaume Bonet i Tomeu Amengual es posaren en vaga de fam.

Per tant, no es pot parlar de fallida dels defensors de la nostra terra, dels valents i dels il·lustrats. Molts i valents, hem demostrat que ho som; il·lustrats, que cadascú qualifiqui. I per això, afirmar que si els notables mallorquins que esmenta Miquel Capellà (Batle, Melià, Llompart, Fiol, Riera…) si fossin vius, això, ho donin per segur, no hauria passat, no se sosté per enlloc: tots els que esmenta Capellà -i molts més!- lluitaven amb la paraula, l’excel·lència, la ciència, la saviesa i el seny, les mateixes eines que fem anar -més malament que bé, ja pot ser!- els que els seguim. Einam que, com bé sap Miquel Capellà, el partit que ens governa deplora, abomina i combat. Mai com ara el Partit Popular de casa nostra havia menyspreant tant les illes, ni havia mostrat tan clarament la seva faç autoritària i apologeta de l’analfabetisme i de la incultura, i de l’aculturació castellana per la via exprés.

Així, és excés d’aversió agressiva a tot el que és propi de les illes, allò que patim, i que no es donava vint-i-cinc anys enrere, i no manca de lluitadors valents i decidits.

I parlant de lluitadors, Miquel Capellà i el seu article m’han distret la intenció de redir un poema de Damià Huguet, que estic refrescant aquests dies d’oprobi. I m’ha tornat a colpir la compromesa bellesa d’“El silenci del paisatge”, del seu”Guarets a l’alba”, que enguany fa els vint-i-cinc anys:

Els garrovers són muts en aquest horabaixa

de dissabte d’hivern: els cans no cacen,

porucs rere parets d’ametllers en flor,

i un sol molt groc s’allunya dels petons tot herbam

entre niguls morats que vaticinen pluja.

L’ombra de tots els vents amb un silenci cau

damunt vasts sementers on el sembrat no oneja.

I espiga el blat, i l’ordi, amb la blancor de març

oberta com un crit a l’acer de les falç

que a les cases romanen, amb el tall entrescat.

Als negrencs sestadors les ovelles ja dormen

dins un baf de ferum que acubaria un mort.

Galliner. Colomer. Païssa. Safareig.

Aquesta és la rutina, diària, intensa, llarga,

del pagès d’aquest poble, que el secà al·lucina,

estrictament addicte a l’alcohol i al tabac.

Que no véngui de nou rebre notícies tràgiques

d’aquest món sempre clos, tristament ofuscat.

Tan vell com el pastar, no commou el suïcidi.

L’enginy de fer dogals és una herència antiga.

I és dèria coneguda llançar-se a les cisternes

quan hom es troba sol i tot és per demés.

Aquí amb un bater de sol, quan la calç enlluerna,

sempre resta el paisatge, que sap guardar secrets.