marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

4 de juny de 2010
0 comentaris

LLOBACARDA

La novel·la Llobacarda. Confessions d’un capellà terrol, de Jaume Santandreu, és un reconeixement a la Mallorca resistent dins l’aclaparadora misèria de la postguerra. I, més encara, de la Mallorca rural, de la foravilera. És un homenatge -hom diria que franciscà i tot- a l’àmbit de l’arrel, de la terra, de l’origen, de la pàtria i de la màtria.
Un redós, tanmateix, que conforma el nucli de tota la producció literària de l’autor.

És un tribut a una víctima més de les traces més rapinyaires i sangonoses de l’ésser humà; a un home en destret, en el límit de la resistència física, mental i moral. En aquesta avinentesa la víctima enaltida és mossèn Martí Rosselló Bauçà, que va néixer a sant Llorenç des Cardassar el 23 de juny de 1903 i hi morí el 19 de gener de 1978.

El bessó de la novel·la és la falsa acusació a mossèn Rosselló de sol·licitació de favors sexuals en el confessionari, la més blasmant imputació que es pot fer a un capellà. A partir d’aquesta infàmia, es descabdella la confessió que de tot plegat escriu el mossèn al seu confés, un agònic Salvador Galmés. És així com la novel·la esdevé una capbussada fonda, precisa a l’Església de Mallorca a cavall entre els deixants del tridentisme més obscur als trets aurorals del Vaticà II. A través de Llobacarda ens aproparem a les
intrigues de palau, al ball d’enveges i ires capellanesques que tant han marcat
la nostra història recent. En aquest sentit, cal valorar el pròleg de Pere
Fullana, que emmarca el temps i el tempo de l’Església de Mallorca durant els anys en què transcorre la narració.

Les vicissituds de mossèn Martí Rosselló, a Llobarcada, prenen una volada nova en la que es fa pesar molt més la injustícia que hagué de patir i les conseqüències trastornadores que se’n derivaren, que no les seves cuites al costat dels feixistes. Per dir-ho en paraules i imatges de Jaume Santandreu, pesa molt més la sotana, la lloba envermellida de baixos, que no les idees feixistoides de qui la porta. A Jaume Santandreu li importa molt més el viacrucis d’un capellà llaurant una terra magra per la malignitat curial i eclesial, que no allò que pensa dels partidaris de la República i dels que guanyaren la Guerra gràcies a Déu, segons emfasitzaven.

A Llobacarda Jaume Santandreu se centra en un personatge que ideològicament no té res a veure amb ell, però que, entestat a aplicar la
justícia històrica que mereix per la immotivada persecució que patí, es posa al
servei d’aquesta causa i d’ella en surt un text d’alt voltatge literari. Un
narració que enganxa, que atrapa, no cedint mai, en aquesta seducció, fins que acaba.



Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.