marginàlies

L’Obra Cultural Balear ha engegat, amb la col·laboració del Centre Balears Europa, el cicle de conferències “La recuperació i la protecció de llengües minoritzades a altres països” . Així, des del 10 d’aquest mes de setembre i fins al 19 de novembre seran sis les conferències que faran representants d’institucions i organitzacions cíviques de Sardenya, Euskadi, Flandes, el Subtirol, Quebec i Occitània.

Obrí el cicle Diego Corraine, director de l’Ufitziu de sa Limba Sarda, que, en sard, a Can Alcover –ple a vessar- parlà d’”Una altra realitat illenca: la llengua sarda, una llengua amb futur?”. Hi prendran part, també, Xabier Mendiguren, president del Kontseilua, que parlarà de “La recuperació de l’éuscar: un  projecte per a la cohesió social”; Günther Dauwen, secretari general de la fundació CMC, que ens  aproparà a “Flandes: territorialitat i la llengua flamenca”; François Pic, director del Centre de Recursos Occitans i Meridionals, de Tolosa, que tractarà “L’occità, la llengua dels grans trobadors europeus: passat, present i futur”; Marc L. Johnson, de l’Institut Canadenc de Recerca sobre les Minories Lingüístiques, parlarà de “La normalització Lingüística al Canadà francòfon: un model a seguir?”; i, finalment, Carolin Zwilling, coordinadora sectorial de l’Institut EURAC, de Bolzano, tractarà del “Subtirol: viure en alemany a Itàlia, això és possible?”.

Del que es tracta és de conèixer de primera mà i debatre processos de recuperació, protecció i normalització de llengües pròpies minoritzades en el seu territori. Per a l’OCB és un punt essencial, aquest de mantenir viu tant el desig infrangible de voler viure amb la llengua pròpia de cada comunitat, com la voluntat d’acordar amb les institucions públiques corresponents el disseny de les vies que han de permetre la plena recuperació i normalització d’aquestes llengües.

És per això que les entitats cíviques consemblants a l’OCB treballam fonamentalment en dues direccions: la feina en el país i la seva gent, fent pedagogia lingüística de carrer, o apostolat lingüístic, tant és; desfent tòpics i prejudicis; recuperant autoestimes i altres imaginaris col·lectius… I d’altra, obrint interlocucions amb les administracions públiques perquè reconeguin, valorin i, sobretot,  assegurin jurídicament tots els processos normalitzadors de les llengües pròpies minoritzades.

És clar que sense aquesta decisió política d’engegar processos que evitin discriminacions (i agressions)lingüístiques, la feina de les entitats cíviques no assolirà plenament l’èxit. I estam parlant de drets, de la dotació de drets. Els drets lingüístics es deriven del dret natural de poder expressar-te amb  la teva llengua, amb la llengua a través de la qual fas part d’una geografia immediata, d’una manera d’entendre l’existència i les seves conseqüències; d’entrar en diàleg amb l’entorn proper i comprendre’l per poder assumir-lo.

I és per això que els drets lingüístics formen part indissociable dels drets elementals de la persona; dels drets civils o cívics. De cap manera els drets lingüístics dels parlants de llengües pròpies minoritzades poden segregar-se del gruix dels drets humans. Si es fa, trontollen seriosament els principis democràtics sobre els que se sustenten els drets inalienables de la persona.

En aquest sentit, recuperar i protegir les llengües pròpies minoritzades no ha d’equivaler a crear reserves, a posar en lloc segur –un museu, per exemple; o un parc temàtic- aquestes llengües i parlars propis, sinó de posar al seu abast les eines necessàries perquè aquestes expressions de parla puguin  ser presents amb plenitud i amb garanties en les seves comunitats i a través de tots els instruments de difusió presents i futurs.