marginàlies

Les passes fugen del sol però no dels llibres que fan més de festa i estendard el migdia del diumenge a la plaça principal de Ciutat. Com les ombres, que no volen esmorteir els colors encesos i s’encatifen perquè els peus no es distreguin ni fugin de la ruta emparaulada.

Del bar estant els versos nous s’entretenen amb el brogit de l’artèria ciutadana a vessar de visitants i ociosos del tot aliens al que es cou gola endins de qui llegeix:

Estic passant
per això
tan bèstia
com són
els petits
i silenciosos
adeus
per sempre.

I el lector se sent assenyalat; i tem que els estrangers de la taula veïna que han demanat un llonguet amb llonganissa s’adonin del seu plany; i voldria cridar fins a fer miques els vidres de l’establiment que visca n’Antonina Canyelles i el seu “Xampú xampany”. I promet solemnement que el recomanarà per punyent i indomable, per reverentment irreverent; per mamballeter i toca-de-tot; per obrir llagues i dits per furgar-hi. I per just i necessari:

Tregui la llengua,
senyora.

La trec.

La té una
mica bruta.

I amb què
vol que
em defensi,
doctor.