marginàlies

No sap d’on li ve la mena de fòbia que sent per les llavors dels pebres, tant verds com vermells. Tampoc no s’ho demana: sols sap que com més gran es fa, més augmenta, amb la mateixa intensitat com ho fa el gust que li donen els pebres. De verds -verd clar, evidentment- en menja, així d’entrada, amb els cuinats -untats d’oli-, amb el pa amb oli, sigui quin sigui el companatge i amb el trempó; i de vermells, amb el tumbet i la llempuga, per dir-ne només tres. Per una bona coca amb pebres vermells torrats faria quesvulla.

Quan en va a comprar de verds, dissimuladament mira amb atenció la cistella per veure on són el drets -com més millor- i els pren com si fossin trofeus. Els corbats no li agraden perquè no permeten fer les trinxes que deleix de fer. Dels vermells es queda amb els que presenten el roig més intens.

Per preparar els pebres verds segueix un ritual invariable: els xapa per la meitat, amb els dits separa el pom de llavors de cada part, amb el ganivet separa els nervis i de seguida passa el pebre i les mans per aigua perquè no hi quedi cap llavor, que l’esmussen d’allò més. Amb els vermells fa el mateix però sense usar el ganivet: amb les mans separa en dues parts el pebre, neteja bé les llavors davall l’aigua i en fa els trossos amb les mans.

Estranyament, el suquet que li deixa a les mans cada esqueix i l’olor característica li fa l’efecte d’un bàlsam per a la seva fòbia, tan intensa i excèntrica que si troba una llavor de pebre en qualsevol menja, per molt que li agradi, deixa de menjar.

I ara en veu una entre la tecla F6 i F7…