Han rebentat tots els albellons del terme, diuen, els vells coneguts de tothom i altres que ningú no coneixia. L’aigua de la pluja persistent que encara no ha cessat també traça noves vies eixelebrades d’evacuació. Tot i ploure a dojo, l’aigua ha estat prou entenimentada i els torrents i tot no saben com han de tractar el seu cabal substanciós i benigne, com si fossin lleres acabades d’enginyar que han de pagar el mossatge.
La pluja fa téntol i algú decideix fer sentir Händel i el seu “Dixit Dominus” com si fos una perllongació de la pluja que vol ser cos desitjós. Ex utero ante luciferum genui te, canta la soprano. El ventre engendrat abans de l’alba, perquè no hi hagi dubtes del faedor de l’ànsia. La fertilitat de la rosada; el deu que vetlla i la humiliació de qui s’endarrereix per les ensopegades i les empentes. Sí, Ell beu en el torrent, en acabat aixeca el cap i, assedegat, estén el poder de la pluja sobre els camps dels qui del fang en fan llavor de pell.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!