marginàlies

Fluix de mollera, pensa infantilment que una casa fonamentada i aixecada sobre llibres llegits resistiria fins a l’eternitat, en cas que la immortalitat fos un lloc on anar. Ha dinat poc -una truita francesa d’un ou sense pa i una poma al forn- i per això se sent el cos desesmat i una mollor gairebé crítica en les raons, que se senten igualment desnodrides i engabiades.

I tanmateix, això de la llar edificada amb llibres el remet a François Truffaut, que avui fa quaranta-un anys que morí indecentment jove, als cinquanta-dos anys, quan li quedaven moltes coses a dir. Als catorze anys decidí d’aprendre tot sol proposant-se veure tres pel·lícules diàries i llegint tres llibres a la setmana. Segurament ho aconseguí. Havia passat una infància difícil i totes les tribulacions que patí aquests anys el feren ser com va ser. Als 18 anys va anar a fer el soldat, però intentà desertar i acabà en una presó militar, d’on el tragué un amic influent per donar-li feina a “Cahiers du cinema”.

Truffaut considerava el cinema com una finestra al passat que permetia preservar la memòria col·lectiva. I també una forma de posar en pausa la vida i poder observar-ne els detalls i apreuar la bellesa i la força que transmet. Intuïtiu, aferrissat defensor de l’espontaneïtat a l’hora de dir el que volia, en les seves pel·lícules defugia recrear-se en els paisatges tot preferint les persones, les idees i els sentiments.

Sí, la casa feta de llibres capaç de resistir el temps i les seves adversitats necessàriament ha de tenir el sostre fet de pel·lícules com les de Truffaut.