marginàlies

Ploma, negror, misteri: els dits saben perfectament com han de moure’s per escriure i dir quelcom que no existia. Amb precisió mai vista els dits fan dir a la ploma allò que el pensament mana que sigui expressat. El fràgil so del plomí en fregar el paper acompanya l’escriptura dansaire que no necessita música per parlar pels descosits de l’absurditat de tot plegat.

Misteriós misteri sense ministeri ni ministre.

I l’instant diu que donaria tot el que té per una rajola de xocolata pura, una punta de quarto, una copeta de mistela i l’aire d’all i càmfora dels mossèns de l’any u que delien per quemullars exquisits, xocolata desfeta bullent i espessa, i una amistançada amb qui tenien nebots.

I d’aquestes imatges sucoses, de llums d’oli, absoltes i extremuncions, l’instant puja a la serra a cercar les xarxers que abandonaren la riba anys enrere i els pescadors que d’ençà que no són els apòstols preferits del Mestre ni treuen cara. Empaita les cabres, l’instant, que juguen amb ell i amb l’equilibri, a fregar del mar que enginya camins i encresta les ones.

Un instant que s’eternitza i tanmateix no queda, no deixa cap llavor perquè brosti.