marginàlies

Té cinquanta-cinc anys però la vida l’ha castigant tant que n’aparenta molts més. Ja va néixer assenyalat per l’infortuni: no coneix els seus pares, va créixer a recer d’uns oncles molt més que negligents i per això ha anat de gambirot sempre. Sap llegir poc -n’aprengué en un de tants refugis per a exclosos que ha conegut quan ja en tenia mes de quaranta- i sols escriu el seu nom amb molta inseguretat. Ha fet feina de tot perquè no té cap especialització però el cos sempre li ha demanat fugir. En avançar cap a ell la calma, estant on fos, enlloc d’aferrar-s’hi com faria qualsevol, qualcú molt dins ell i amb veu imperativa li deia que en fugís i així ho feia. I de la fuga en va fer camí fins que li hagueren de treure un pulmó. Aquesta limitació el tirà al carrer fa un grapat d’anys i d’aleshores ençà cerca sostres allà on pot i el deixen. Fa quinze dies va demanar de venir a viure a Can Gazà. Mira molt més que no parla cercant en l’interlocutor els vestigis del que ell mai no ha pogut gaudir i que tant enyora. No té ningú; només a ell i un pulmó que encara castiga fumant tabac. Es va adaptant. Ja no vol fugir pus de la calma. Quan li demanes si està bé, si necessita res, diu que no amb els ulls acalats. No podria estar millor, diu amb un agraïment que té molt de servil i no ho hauria de ser gens, ans al contrari. I no se’n sap avenir del bé que fa un llit com cal: feia tant que dormia al ras que havia perdut el record del contacte amb un matalàs. Si l’infortuni pot descansar per ventura podrà somriure espontàniament encara que mostri la boca desdentada.