marginàlies

Amb el menú de 9,10 euros hi entra una amanida del xef -cap ingredient fresc, tot empotat, la tomàtiga en quatre parts madurada en càmera- pollastre amb formatge arrebossat i patates fregides, quatre o cinc trossets gairebé testimonials de meló i 50 mil·lilitres d’aigua en ampolla que, segons l’etiqueta, és l’aigua dels deus. No ha volgut el panet. Paga amb targeta de crèdit i la dona que li passa el datàfon  esbufega de cansament i de calor, li diu amb un deix amarg a l’expressió.

Se’n va a seure en una taula a tocar del pati interior amb diverses plantes que reclamen poca aigua; uns quants cactus i una esponerosa figuera de moro, espai i decoració que convida a la vida endurida, poc usual, pensa, en un hospital.

Porqueja més que no menja, li diria sa mare que no trepitjà mai cap hospital com a malalta. Just pensar que la podrien ingressar, treia de no se sap on la força necessària per fer remetre febre i mal en qüestió d’hores. Morí als noranta-vuit anys mentre dormia i perquè es descuidà, ha sostingut ell sempre.

No és gens bon auxiliador de postrats per malaltia, es diu mentre s’entreté a mirar un grup de teuladers que saltironen per damunt la grava que fa de sòl del claustre hospitalari. La vida plena és en els detalls, en les insignificances que ningú no atén, pensa com tantes altres vegades. I somriu tot dient-se que aquells ocellons deuen saber molt de les doctrines hipocràtiques. No, ell no serveix per atendre a clíniques. Si no se sap cuidar; si sempre ha anat a favor del vent i amb una ala que li penja sense atendre cap més compromís que el seu benestar de fill únic fadrí i l’atenció escrupolosa als seus desitjos, ¿com pretenen els familiars d’enfora i els veïns més propers que tingui esment de la seva padrina de fonts que li va jurar que no es moriria fins als 105 anys per tal que ell no pugui fruir de la seva generosa herència fins que en tingui 80, edat provecta per a segons quines aventures si no hi vols comprometre l’empegueïment i la salut? Ara la padrina de fonts en té 95, ell 70, i els deu anys que li queden seran de tot menys avorrits, es plany en fer el darrer mos de l’amanida gens gustosa.

Fent la primera mossegada al pollastre amb formatge arrebossat i en no detectar cap gust identificable li supuren totes les manies i se li disparen totes les alarmes en pensar severament que aquella menja insípida no prové de cap element natural, sinó del reciclatge de tota mena de restes orgàniques, amanides amb pols de plàstic, tot tractat químicament per al consum humà.

De cop s’aixeca impedint heroicament que les arcades es converteixin en vòmit tot deixant la palangana amb els plats a mitges i amb pas apressat se’n va cap a l’entrada de l’hospital perquè l’aire que imaginàriament i innocent preveu trobar-hi el retorni d’aquell estat lamentable. I a l’entrada no hi troba gens d’aire, contràriament es topa amb un baf pesat que pot llescar-se que el martelleja encara més i el repic del seu telèfon que li anuncia una cridada.

És la padrina de fonts que li recrimina el temps excessiu que l’ha deixada tota sola i que li reclama que pugi immediatament perquè se li ha girat feina.

En entrar a l’habitació la troba asseguda a l’espona del llit sense l’oxigen ni el sèrum, que s’ha sabut llevar sense fer-se cap sagnia. Sense mirar-lo li diu que els metges no saben de què van, que les infermeres són unes incompetents i que les auxiliars i els zeladors uns dropos que no van de feina; que el menjar no el voldrien els porcs i que no està disposada a seguir sent tractada com una nosa, com si fos una merdacanera. Per això ha decidit tornar al poble, que allà sí que farà salut i podrà arribar als 105 anys, així que ja que pot ser partit a demanar l’alta voluntària, li diu rabent.

Què deis, li respon ell, però no rep contesta. Això sí, s’adona que la padrina de fonts, de cop, ha abaixat el cap i que lentament es va vinclant cap endavant; que l’ha d’aturar perquè no es foti de morros i que quan l’ha redreçada el cap li ballava com si s’hagués desengafetat del tronc.

I és fent esforços per ajeure-la altre cop al llit que es torna a dir que no ha nascut per ser cuidador de ningú, que ell és molt aprensiu, que posar paelles de malalt el paralitza, que no sap donar el menjar a la boca de ningú, que els malalts als hospitals li semblen morts en vida, que…

Auxili, que algú m’ajudi, crida amb tota la potència que pot i la primera persona que compareix, sense identificar-se, li diu que surti, que surti aviat, i de viva veu crida el nom de dues dones que, corrent, compareixen a l’habitació i en tanquen la porta.