marginàlies

Se sent “Lucia de Lammermoor” en el punt  del migdia que sembla que repassi amb sa llengua amarada la sullesa de la terra de call vermell. I diu Miquel Bauçà: “És l’estricte necessari”. Que s’avingui amb Donizzetti, el poeta, ara que tot està bé; ara que res no ens aferma i la posidònia segueix dansat la seva agonia. Que diguin, tots dos, quelcom de nou i rotund, incontestable, ara que l’ordre de la toixesa impera i que no són les feres, sinó les hores les que ens esventren com si fossin braus en revenja. Que diguin ara que el llibre s’ha rebel·lat i no es vol tancar, que vol seguir mostrant la plana on hi ha subratllats els versos de Bauçà a “El crepuscle encén estels”:

Tenir béns acumulables
onsevulla és onerós…
Reïtera: és insalubre.

Que ens fereixi de ple, el que cal que ens diguin a la manera de Donizzetti-Bauçà, que ens galtegin, que ens esbronquin just ara que no hi ha cap novetat; ara que milions de vassalls que es creuen els primers entre els primers exigeixen un senyor com cal que els humiliï, que els faci anar amb la cara en terra sota els peus de la bogeria. Que ens diguin l’estricte, que ens és molt necessari.