marginàlies

Can Gazà, a banda de ser un veritable refugi dels que res no tenen, és un termòmetre que marca amb precisió els índex de la depauperació humana més extrema que malda per sobreviure a la Mallorca dels milions de turistes “totinclòs” que no deixen cap ral per mirar de desequilibrar les profundes diferències econòmiques que patim; o que ens obliga a patir la golafreria i la perversió d’un estat que no ens apreua. Des d’aquesta talaia privilegiada abastam tota l’extensió de la pobresa mallorquina, que bat rècords.

Avui, sense anar més lluny, a Can Gazà han comparegut dos exemples d’aquesta variadíssima tipologia de la fretura o la mancança humanes que amenacen d’enquistar-se en la carnadura social, fent matx i estralls, naturalment. De bon matí ha comparegut un home de 71 anys que l’any 1976 va inaugurar el casal i que abans ja havia conegut tots els centres que s’obriren a Palma arran de la crisi dels setanta del segle passat. Més de quaranta anys d’anar de rota batuda i encara té corda. En el fons, els exclosos són els més forts de tots, car han sobreviscut en les condicions més inhumanes. En Josep Maria ha superat un càncer ningú no s’explica com i tanmateix segueix bevent el vi més barat  i dormint on es troba. Per més fer, se li ofereix una dutxa reparadora i un plat de calent i refusa ambdues propostes.

I a migdia, afeblit i acalorat, demana ajut en Roman, que és eivissenc i ha de seguir tractament a Palma, a la cambra hiperbàrica,  per mirar de guarir una infecció bucal severa que li deixà la quimioteràpia. Ha vingut recomanat però ha vist que Can Gazà no és el que necessita. I tanmateix, amb la seva pensió de sis-cents euros, és ben conscient que a Ciutat no trobarà cap lloguer per descansar de tant de viatge, que l’esgota amb la salut tan precària.

Dos exemple, sí, però que no es poden aïllar perquè són les puntes d’un iceberg capaç de fer fonar l’illa: la d’aquells que res no tenen ni esperen a tenir, i que sols demanen un jaç, un plat de calent i un bon dia; i la d’aquells altres que sí tenen, però tan poc que, en la pràctica, no arriben enlloc.

Els nostres pobres mai no han portat la polsera del tot inclòs.