marginàlies

Quan em feia l’aigua amb llimona de cada matí -la llimona prevé la formació de pedres renals- he tornat a pensar -el cap és incontrolable i com més vell, més ase- amb els siurells que apareixen a la pel·lícula d’Almodóvar “La mala educación”, que anit vaig tornar a veure. Formen part de la capçalera del llit del personatge que dirigeix “La visita”. Apareixen breument, de resquitllada, però són allà perquè el director manxec volia que hi fossin, ves a saber perquè. Detalls fugaços que poden passar desapercebuts però que ocupen un lloc precís i ordenat que ajuden a radiografiar el personatge que habita aquells espais.

I d’aquesta fogonada boja, par esment a l’espremedor amb què suc les llimones. Un altre objecte precís que fa prou bé la seva feina, útil en extrem i que no té dret a l’exposició, com una fotografia o els siurells d’Almodóvar. He perdut el compte dels anys que fa que l’empr; probablement més de trenta. És manual, de plàstic, un model patentat, segons es consigna a la base exterior. La cresta d’on parteixen les dotze estries sobre les quals es fa la pressió amb moviments circulars està lleugerament gastada per l’ús. I el broc mostra una lleu cremada; un contacte de no-res i no volgut amb qualque superfície candent. La part per esprémer encara encaixa perfectament amb el receptacle del suc.

Són objectes, models patentats en molts casos, per facilitar-nos la vida a l’engròs o a la menuda que no diran mai res de nosaltres, però que són on som nosaltres, i que en prescindir d’ells res no se’n ressentirà. Però encara hi són.