marginàlies

Escaquista irredempt allunyat del fred, per ventura sí que entenia la vida com una partida aparentment infinita en la que allò que importa i cal és descobrir les vies o els camins que pensa i traça el rival, l’altre, per anticipar-t’hi. I per ventura per això, també, per aquesta manera particular d’entendre el bescanvi d’alenades insignificants enmig d’un univers que mai no podrem capir, s’encabotà –i a voltes bé que ho aconseguí- a fer passar per habitual o quotidià allò tret de lloc o de la realitat. Demiürg entre demiürgs, demostrà que si quelcom pot ser pensat o pot ser escrit, també pot ser filmat i per això no es cansà mai, contra els pronòstics i els adotzenats, de mostrar-nos com mirava, com veia, com acoloria la dansa del temps i de la llum al voltant de la persona que de la desconeixença en fa laboratori. Proposava no acostar-se mai al poder i encara menys ser amic de qualcú poderós perquè és molt perillós i pot allunyar-te d’uns dels béns més preuats: el de l’observació atenta, minuciosa, la que fa resplendir els detalls. Una observació, deia, que és un art que es mor. Ell sí que va saber copsar la densitat de l’obscuritat a la què ens acaram i hi aportà la seva llum pròpia que descrivia grans plans seqüència per arribar segur a l’origen de l’emoció, al cor del sentiment. Avui fa vint-i-dos anys que Stanley Kubrick partí.