marginàlies

No tenia pensament bo, li deia sa mare des que començà a anar de grapes. I en sorprendre’l rient a esclatabutzes fent tornar xoroi un escanyapolls quan ni balbucejar sabia, tingué la impressió que seria cosa gran, en la vida, el seu fill.

D’habitud solia dur dibuixat un somrís a la cara tot i que, a la mínima contrarietat, arrufava les celles i s’emmorronyava; posava cara de vell, li deia son pare per fer-lo riure i retornar-lo al món de les castanyetes. Ben aviat aprengué a fer estimera i a ser estimat, tot i que a l’escola s’avorria.

No ho féu mai coneixedor al mestre, el seu avorriment, perquè tenia males puces, Don Alfredo, i per no res donava racions generoses de garrot.

Ell, en Biel, es limitava a passar desapercebut i a fer les mínimes faltes possibles per no haver de tractar amb el mestre pegador. En sortir d’escola, però, prenia bosc, sol o en companyia, cercant olors distintes a aquella d’escola, mescla de resclosit, suor dolça d’infant i fruita del temps. Ben aviat es familiaritzà amb les plantes garrigueres, les bestioles i altres feristeles, en Biel.

Seguia callant molt i parlant melosament i clara però amb dosificador. I els emmorronyaments infantils cessaren gairebé del tot en arribar a la jovenesa i dedicar-se a mirar sempre i per tot amb el somrís posat. Tanmateix, acabà el batxillerat amb bona nota. La familiaritat amb què seguia tractant de gran
bèsties i plantes fa ver que son pare li proposàs d’estudiar biologia a Barcelona. No en tenia ganes, perquè les aules i els mestres el fastiguejaven, però per no haver de perdre temps i paraules argumentant que no li plaïa l’estudi, digué que sí.

A Barcelona estudià poc però mirà i escoltà molt a persones que res no tenien a veure amb la  universitat. En molt poc temps aprengué els dots curatius de les plantes mediterrànies i de l’amor quan va a lloure, sense donar cap explicació. No trigà gaire, per això, a trobar amb qui compartir boscatges i recerques de noves olors.

Abandonà la biologia i digué als pares que no retornaria a l’illa, almenys durant uns anys; que volia provar de posar una botiga de plantes remeieres. Sa mare, davant això, es recordà de l’escanyapolls que burxava de menut i que li féu dir que cosa molta seria a la vida, el seu fill. I no pogué parar el sanglot de disgust. Qui ho diria, es lamenta, tan agut com era i acabar fent beuratges!

Amb Cina, la seva al·lota, inauguraren la tenda remeiera que semblava talment una caseta de nines. Es defensaven, tanmateix, i poc els bastava per viure a plaer i a glopets. Hom no sap si a desgrat seu, les plantes remeieres i les tisanes que personalment preparava en Biel donaren per ampliar la botiga. Ho feren sense discutir gens per no haver de perdre temps i paraules argumentant que a cap dels dos els
plaïa fer més gran la botiga de joguina.

Per ben atendre els clients que mica en mica anaven creixent, contractaren una tia de Cina que acabava d’enviudar als quaranta i pocs anys. Tanmateix no feren mala barrina, encara que els comentaris més maliciosos deien que la cara avinegrada de Dolors, la tia, semblava feta a posta per a un negoci tan particular com aquell.

No arribava a ser cosa grossa en la vida, en Biel, talment com ho sospitava sa mare; contràriament, la vida n’hi féu una de ben grossa: li furtà na Cinta en un accident de cotxe. Un borratxo li arrià  tamborinada en passar un semàfor en vermell. Il·lès, en sortí el gatús, i na Cina descerebrada. Prengué totes les tissanes que coneixia, en Biel, per mirar d’apaivagar el dol que el consumia. Cap li féu l’efecte que volia i decidí abandonar-ho tot per recloure’s en un monestir de la Bretanya francesa.

No ho digué a ningú fins a l’hora justa de partir. Sense que la tia Dolors sabés res, posà la botiga en nom seu i li deixà una generosa provisió de fons al comte corrent de la botiga. Als pares els ingressà la resta del seu capitalet i partí un dilluns. En una carta que escriví a son pare i a sa mare a l’any d’enclaustrament els deia que estava prou bé; que havia aconseguit trobar la pau que cercava i que tenia una ben assortida mostra viva d’insectes coleòpters. I que el seu preferit era un escanyapolls ben  alegre i eixerit que el feia esclatar de riure quan es miraven.