marginàlies

La recerca d’una dada de Can Gazà que es resistia a sortir del cau, m’ha obligat avui matí a regirar un bon grapat de documentació de l’arxiu i quan això s’esdevé el temps perd el pas perquè em distrec molt i m’encant tafanejant per plecs i altres reculls que res no tenen a veure amb l’àmbit o l’entorn de la dada escàpola.

I justament un dels plecs amb els que m’he entretingut era un de tants reculls de fotografies que ens fan a mans professionals dels mitjans de comunicació que s’atansen a Can Gazà per fer reportatges sobre la nostra tasca assistencial. El que m’ha reclamat l’atenció el va fer el 2007 una periodista gràfica autònoma que, finalment, no el va poder publicar enlloc, o almenys no ens consta.

No és molt extens, el recull, una norantena de folis enquadernats en format llibre que presenten espais, detalls i residents gazanencs en distintes situacions. Capten, certament, l’ànima o l’esperit del casal i fins i tot aconsegueixen, les instantànies, situar qui les mira en el camí que segueixen els residents. Parant esment en ells, m’adon que un bon grapat de la quinzena que hi apareixen ja són morts. Dels altres, cinc ja no hi viuen (dos són a residències públiques i dels altres quatre n’hem perdut el rastre) i els altres quatre hi segueixen vivint.

En veient-los, revenen els calfreds provocats pels deixats de tots els que han passat pel casal per tal de recompondre’s i ho han fet a mitges o, malauradament, no se n’han sortit. Passen lentament els que a casa acabaren el camí o que d’aquí en sortiren per acabar-lo de fer en un hospital. Noms que tornen a prendre l’escala noble que dóna a l’àgora gazanenca on les paraules tanmateix no abunden perquè tenen el valor gastat.

Un dels reportatges que més ressò han tingut de tots els que ens han fet, és un de TVE titulat “Can Gazà, la última estación”, dirigit meritòriament el 2009 per Reyes Ramos amb guió d’Àngela Gonzalo, reportatge que es pot veure per internet, si interessa. Hi he pensat, sobretot amb el títol, mentre mirava i admirava el reportatge fotogràfic fet dos anys abans. Probablement no sigui la darrera estació, Can Gazà, per qui s’hi atansa perquè no li queda més remei. Segurament no serà la darrera estació, però el que és ben segur és que, seguint amb el símil del tren, Can Gazà no està en cap via morta.