marginàlies

L’Honorable sr. Fernando Rubio Aguiló, diputat del Partit Popular al Parlament de les Illes Balears, va dir ahir en comissió que la decisió del seu partit d’eliminar el requisit de coneixement del català en el proves d’accés a l’ocupació pública per passar a ser simple mèrit, “fomentarà la normalització en un sentit positiu i no en un sentit impositiu i coercitiu”. Òbviament, tractant-se d’un diputat partitpopularista i seguint les ensenyances i lletanies d’aquest partit quant a temes lingüístics, arrodoní aital animalada amb un “nosaltres volem llibertat i vostès [referint-se als representants dels partits de l’oposició], imposició”.

Curiosa manera d’entendre la llibertat, aquesta de demonitzar, conflictivitzar i esclavitzar la llengua pròpia; sospitosa concepció de la justesa, de l’equivalència, de l’equiparació, de l’anivellament, de la paritat, de la igualtat…

De la claríssima discriminació lingüística, Fernando Rubio Aguiló –i per extensió el seu partit- en fa virtut! Diabòlic falsejament, fer passar per bona la persecució lingüística. Ens diuen, purament i simple, que l’apartheid lingüístic que volen imposar –més clar que l’aigua, que la modificació de la Llei de la Funció Pública l’imposarà el Partit Popular tot solet, sense entesa amb ningú- fomentarà la normalització [del català, s’entén] en sentit positiu.

Tanta imperícia i manipulació verbals; tant de descontrol cognitiu, recorda les raons que addueixen els maltractadors: consideren que, fent mal, actuen pel bé de qui menystenen, insulten o agredeixen. “Qui pega, estima”, diu el refranyer, i els pepers, sobretot pel que fa al català i als seus parlants, ho duen a missa! És mal de fer lluitar contra aquesta violència institucional. O no ho és, violència, la restricció de drets practicada des dels llocs de governament? Tanta calça d’arena bauzanenca a tot el que afecta l’ànima de les illes i dels illencs, no és violència? No és violència la corrupció, la tergiversació de la realitat, la difamació de qui no pensa com el poder?

És xocant que el governador civil (o virrei; o delegat del govern, tant és) digui solemnialment que: “La tolerància s’està esgotant. Podem ser més contundents”, referint-se a les increpacions al president Bauzá vagi on vagi. Aquest llenguatge de pinxo tavernari no és propi de cap càrrec públic i el to amenaçant insulta greument la ciutadania. És clar que l’inefable senyor Rodríguez, fidel al lema de qui sap pegar, sap governar, no s’aparta del camí que marca el refrany: pegar amb la mà, és pegar a mitges.