marginàlies

Un brunzit molt ben parit a les orelles, encara que no basti per embogir, com si volgués acompanyar el malestar general i no excitar-lo més; les articulacions grinyolen i ell pensa que se sent el xerric; l’esquena és una encruia martellejada incessantment; l’espinada, una autopista de gel, com si hagués acompanyat Roald Amundsen al pol sud avui fa 110 anys. No es troba bé enlloc, -de peu dret se sent insegur- ni ajagut ni assegut, com si els graus de febre li entatxassin la pell. El vaccí contra la pandèmia que no canviarà el rumb de res ni escardarà el consumisme que, amb les desgràcies, es fa més gran i més fort, comporta servituds que s’han de patir en silenci, diuen.

Incapaç de concentrar-se en  la lectura, decideix anar a Filmin.cat (que acaba de rebre el Premi Muriel Casals d’Òmnium) i posar dues pel·lícules franceses, de les que mai no frisen, que flueixen gens incertes però carregades de detalls que les fan delicades.

Clar que no les ha pogut veure de cap a peus: el son l’ha vençut amb molta freqüència i ha perdut el fil de totes dues. I se’n penedeix, clar, les haurà de tornar a veure i sense cap destorb.

De la primera recorda que l’ha sorprès el paisatge, la tranquil·litat dels protagonistes i la veu magnètica de la protagonista que no sap estimar com voldrien les seves amants; de la segona, un fotògraf francès de les acaballes del segle denou que porta un registre molt precís de les dones que ha fotografiat amb procacitat i que diu Mosca a la dona d’un amic seu poeta que no sap sortir dels cards i les amors reprimides i que ell la mena per camins procaços.

Tot i estar apallissat encara es mortificaria més per deixar-se vèncer per un vaccí que es vol fer sentir i deixar empremta, com si el dolor fos el preu a pagar per la seva eficàcia.