marginàlies

Juguem-nos l’amor als daus, mia dama, proposa l’astròleg amb veu afectada i posat transcendent, com si digués el nom de Déu i a punt estigués d’entregar-li l’ànima. Aprofitem ara, rebla, que l’hivern ja no vol tremolors de fred, ni pells humides ni rom cremat. I fem-lo, abans, a l’amor, rosa mia, ara que el poble es creu de paper capaç de resistir les envestides dels buldòzers que bavegen en veure la seva beutat indòmita i incòmode, i de fer florir els vells camins que fa temps, molt de temps, el circumval·laven per distreure els vilatans o perquè poguessin fugir de l’esclavatge que acceptava com un bé diví. I abans de fer l’amor, mira l’astròleg al viu dels ulls de la seva ama desconcertada, fruïm llargament de la vellesa que ens ha regalat la vida amb la mateixa intensitat amb què desfogàrem la joventut a reset de plaer i luxúria. I abans que res, però, mia dama, planyem-nos de no haver estat capaços de saber si sobreviuen els ocells cecs -com l’atzar o la venjança- com sobreviuen sempre els malignes que no dubten mai a sortir de casa per matar, si creuen que cal a la seva cobdícia. Sí, mia dama, reposem, desafeixuguem l’entremaliadura. Cantem, rosa mia, la vida en retir, camí de la retirada.