marginàlies
Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes
LES POSSIBILITATS D’UN GRAN DIA
La deixondí el rogall de la cafetera. S’aixecà peresosament i gairebé a les palpentes arribà a la sala menjador. El bon dia que dirigí al seu home, de tan afeblit, no arribà a la porta de la cuina. De la butaca estant intuí que la llum que es desvetllava afavoria l’entreteniment.
En ser davant els vidres de la balconada hi veié reflectit el cambuix que emmarcava sa cara arruada pels llençols i s’hi entretingué un instant per prendre consciència que dormir a plaer comporta necessàriament rebregar l’agradositat de l’expressió. I just adonar-se’n, per espantar aquella visió tan poc galdosa, obrí d’una revolada la vidriera i la persiana. No feia gens d’aire però notà la pesantor del fred.
Mirava el llevant amb els ulls mig aclucats. Una estesa de rojor aclarida radiava els bancs de núvols baixos. Entobiant la mirada en aquell esclat gens estrident de color, tornà a tancar la vidriera i retornà el reflex de la seva cara mastegada.
S’hi tornà a entretenir, en la fila que feia, aquest cop sense ganes d’arruixar-la. I reparà que el vidre també reflectia el seu home, acabat de dutxar i de vint-i-un botó, a punt per anar a treballar, que entrava a la sala menjador amb el cafè amb llet i el croissant que havia anat a comprar
expressament per ella.
-Venga, no t’encantis i berena, que el cafè es refreda, li deia ell distretament.
De sobte, ella sentí un calfred que li pujava per l’espinada i no trobava altre replà per prendre aire que el clatell. Embubotada, quieta davant la finestra balconera que deixava entrar la llum en rosa, demanà al seu home si així d’ensofronyada i plena de son i tot, encara li agradava.
-Quines coses tens!, li responia ell. Au, seu i berena que me’n vaig escapat, que faig tard, afegia distretament.
Emperò ella no anava de verbes. El clatell electrocutat li exigia que demanés al seu home que la besàs. I el seu home que ho donava a les rialles i a la sornegueria.
-És clar que et bes, amor, mira-ho, i li cercà una galta.
-Besa’m a la boca, li demanà ella en sentir el seu frec i el flaire dolç del perfum.
-A què ve això, amor? Tenc molta presa, vida, faig tard, i així i tot li trobà la boca.
-T’agrada aquest gust dejú?, li demanà ella sense perdre la compostura de bubota.
-Què et passa, avui, tan rara, li demanà el seu home. i ella que ja havia perdut totes les anses del seny que li suplicava
-Tornem al llit, rei.
-Què dius, si en el despatx ja m’esperen!, s’espantà l’home.
-Vols dir que és més important el despatx que no jo?, li enflocà ella raig seguit.
-On vols anar a parar, amor?, li suplicà ell estabornit per uns esdeveniments que l’atropellaven.
-Enlloc, vida meva, rareses, curtcircuits del seny. Ves, ves, que faràs tard.
-Que me matin si t’entenc, acabà per dir ell.
-No hi donis més voltes, rupit, mirà de desafeixugar-lo ella.
I mentre l’home prenia portal carregat d’espatlles i d’espant, ella mussità que per un moment pensà que aquell hagués pogut ser un gran dia.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
l’amor, la persona que estimes. Desprès, la feina (sempre per aquest ordre).
Ell agafà el telèfon, trucà al despatx i digué que arribaria dues hores més tard. Que, si us plau, comencessin a avançar la feina. Ho veus? Fàcil i tots contents!