marginàlies

Les orquídies han tornat a brostar però no miren els de la casa perquè les admirin, s’aboquen a la llum que els arriba amb el punt d’intensitat que volen. Sembla que es vantin de la seva fragilitat que augmenta amb la claror bofegant d’aquests dies, que no deixa, i per molt que habitin un espai arrecerat en casa vella que, en fer-se, més de dos-cents anys enrere, ja contemplava la sostenibilitat tèrmica que ara ens prediquen -i exigeixen- per haver fet cases a escarada atenent el guany màxim dels promotors amb les mínimes despeses i no les necessitats i els drets dels que les havien d’habitar, de viure. Doncs això…

La frescor natural de la casa també afavoreix la lectura dominical i hom, de cop, es troba amb aquest paràgraf:

“La suau humitat del vespre, tan plaent abans per passejar, s’havia convertit en pluja. Els turistes que vagarejaven havien desaparegut. Una o dues persones s’afanyaven sota els paraigües. “Això és el que veuen les persones que viuen sempre aquí -va pensar en John-. Aquesta és la vida veritable. Carrers deserts al vespre, i la foscor quieta de l’aigua dels canals, sota les cases tancades. La resta és pura façana, un xou organitzat, que brilla a la llum del sol”.

Pertany a “Ara no miris”, de Daphne du Maurier, en traducció de Lluís-Anton Baulenes i editat a Viena edicions en la seva col·lecció “Petits plaers”.

Escrita fa 53 anys parla de Venècia i ja descriu l’amuntegament i la despersonalització que patia la ciutat aleshores. Ara, els venecians malden per posar regit -sempre capitalista, això vol dir cobrant per visitar la ciutat i posant un nombre màxim de visitants- a aquesta massa humana que ho envaeix tot i ho fragilitza tot.

Daphne du Maurier parla de Venècia, però el mateix es podria dir de qualsevol de les nostres illes on els residents ja feim nosa, ja no ens volen ni per fer part de la façana ni del xou que s’organitza a costa nostra sense veure’n cap benefici net; se’ns impedeix de viure la vida veritable.

No, no se’ns tracta com a les orquídies.