marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

24 de juny de 2021
0 comentaris

LES LLUERNES QUE NO VENEN

Fa molt de temps, moltíssim!, que no em top amb cap lluerna (Lampyris nocticula) i ara n’és el temps. No crec que s’hagin extingit, senzillament han après a fer-se lluny de les estridències i les collonades humanes que ho passen tot a foc i a sang. Per ventura és que vivim d’esquena a elles; que els posam massa traves a la seva bioluminescència; que no volem que segueixin fascinant els infants que han abandonat definitivament els carrers per ser ostatges de les pantalles tàctils. Passa igual amb un altre insecte himenòpter de la família dels formícids, les formigues alades o amb ales, com les coneixem per les meves contrades bunyolines. Costa de veure-les i amb tota seguretat tampoc no s’han esvaït, però d’ençà que el veïnat no veïnadeja, no els paga la pena fer-se notar amb el seu vol tan silent com erràtic i un poc maldestre, la qual cosa demostra que no per tenir ales es pot presumir de bellesa. En aquest sentit el meu preceptor menor ho té molt clar: avui ens hem contat moltes vegades el conte del cuc voraç que acaba fent-se una casa per poder ser crisàlide i convertir-se finalment en papallona, i cada vegada, en acabat, insistia que la crisàlide no es convertia en papallona, sinó en un cuc amb ales. I és davant aquesta apreciació que hom es demana quanta bellesa hem negligit, negligim i seguirem negligint per ser serfs de la toixesa.

DESEMBREJANT
09.12.2016 | 4.15
COMIAT
07.05.2023 | 9.02

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.