Va néixer el mateix dia, mes i any que l’actriu grega Irene Papas i sosté que de joves s’assemblaven tant de fesomia com de caràcter; o al caràcter que es desprenia de les pel·lícules que d’ella havia vist. I totes dues sobreviuen a un temps mascarat, desconcertant i untat de vergonya enganxosa com el greix, barrina mentre mira la mar que diu que heretà i que ha de deixar en herència.
No recorda quan va ser el primer pic que s’imaginà miralls solcant la mar com si fossin sirenes i acompanyant una veu greu i agomboladora que li recitava romanços; només a ella. I quan sa mare s’adonava del seu encantament li deia que quan ella no hi fos heretaria aquella mar emmirallada que li deia les paraules que mai no et deixen i et fan sentir estremiments desconeguts. I quan morí sa mare, la seva veu de caramel reemplaça la veu greu dels romanços.
Tornaran a comparèixer els miralls, avui, a la mar que s’estén davant el finestral del casal que la va veure néixer; la mateixa mar de Chiliomodi, la terra on va néixer Irene Papas. I amb ella hi seran la seva filla, la seva néta i la seva renéta. Filles úniques totes i totes quatre sentiran les paraules de mar que queden per sentir esgarrifances per descriure. I heretaran la mar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!