marginàlies

Avui tocava cuinar –no som bon cuiner, però em defens amb certa solvència- i quan ho he de fer, prepar abans la tauleta tàctil, me’n vaig a l’Spotify i escolt qui vull que m’acompanyi a la cuina. Avui em plaïa tornar a Roger Mas i al seu “Parnàs”, que tant m’agrada. Pensava que amb ell me miraria més a fer el tumbet, que podria apropar-se a la suculència.

Tot rutllava com estava previst. Acabat el treball parnesià del solsonenc, el programa de música, com fa sempre, per no deixar-me sense companyia, sabent els meus gusts –qüestió, aquesta, que no deixa d’inquietar-me; sentir-me controlat remotament m’exaspera- segons el criteri del ginyi que em controla les visites, m’ha anat oferint altres cançons de Mas, de Marina Rossell, alguna de Raimon, de Lluís Llach… fins que al punt de posar a fregir els pebres vermells ha arrancat la Muixeranga interpretada per la Cobla Sant Jordi Ciutat de Barcelona inclosa en el treball que va enregistrar justament amb Roger Mas.

De sobte, les mans s’han tornar balbes en sentir el calfred de l’espinada. No esperava per res una cinglada com aquesta i tot ha estat un doll incessant i molt cabalós d’imatges, de llocs, de dades, de dates… El giny del diable que ha decidit que escoltàs l’himne fàctic dels nostres països no coneix el que representa, la peça, ni el que significa per mi. Com estan les coses, segur que si ho arriba a saber anirà prou alerta a tornar-me-la oferir sense que la demani.

He acabat de fer el tumbet ben estovat. Els que n’han menjat m’han donat l’enhorabona. I quan me la donaven cantussejava per mi la Muixeranga.