marginàlies

La calongina Adia Edicions presenta a la seva col·lecció Llimona Verda la nova novel·la d’Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) “Quan el cel embogeix”.

Es tracta d’una baula més de l’obra que està construint pacientment i esforçada l’autor d’ençà de “El brell dels jorns”, poemari editat el 1986. Una obra caracteritzada pel tractament rigorós de les paraules, per la constel·lació incessant d’imatges que crea per atrapar afectuosament el lector i menar-lo pels mons que afaiçona incansablement.

Vidal Ferrando, a cada part d’aquesta obra total, crea un aire narratiu sempre nou, sempre suggestiu, sempre engalipador. I en l’atmosfera vidalferrandiana de “Quan el cel embogeix” les afirmacions més categòriques que s’hi fixen, les que no admeten cap retop, tenen tanta d’importància i transcendència com els detalls més insignificants: “Adesiara feim les coses perquè no hem obert les finestres de la balconada, no ens ha tocat un premi important a una rifa o no hem cantat boleros tropicals”.

El lector entra en aquesta atmosfera des de bon començament. Sense pràcticament adonar-se s’incorpora a la gravetat d’aquest sistema planetari que, tot i mantenir-lo suspès per elements invisibles, li fa badar els ulls, la boca i el cervell.

Certament, no cal anar a cercar el motiu o el rovell del relat: basta deixar-te endur –i no et costarà gens- per l’escriptura. Que tracti de la desesperació borratxa d’un escriptor proustià que no coneix l’èxit tot i esforçar-s’hi , és simplement un accident. Que hi desplegui tota la seva mala bava un fiscal feixista tampoc és substancial; com no ho és un misteriós “poeta de moda” que traülla pel relat i adesiara guaita per quedar com allò que és: un fantasma que ni espanta. O un lloro savi que acaba suïcidant-se. L’important és com diu l’autor; com et pren la llegiguera i et fa fer totes les cabrioles possibles perquè t’encantis.

És, a més, una escriptura guitzera que no deixa de biopsiar el present –sobretot de l’illa, de Mallorca- que ens imposen els polítics o les vicissituds del gremi del escriptors: “En aquesta terra nostra de mandarins i sàtrapes, els que, per  tarannà, per manca d’audàcia o per incompetència, nosom addictes a viatjar amb assiduïtat pels paradisos artificials del  làudanum i de la confitura de haixix, els que no compartim els gusts estètics de les tribus gòtiques o no hem creuat clamorosament les fronteres del sexe biològic […] no tenim cap possibilitat d’aconseguir el més mínim ressò literari”.

Antoni Vidal Ferrando és autor compromès amb tota mena de llibertats, o el que és el mateix, de sempre ha combatut qualsevol injustícia. Sap, per això, que les paraules han de senyorejar tostemps tant els relats com la vida perquè l’expressió, si no és lliure, no passa de ser un gruny, un  cloqueig o una escaïnada. Així, pot fer dir al seu escriptor frustrat i conspiranoide amb tota contundència que: “No són bons d’entendre els insults que vaig rebre quan vaig publicar aquells versos que diuen que la bellesa per excel·lència és la vagina d’una adolescent”. O que: “En realitat, don Adolf [fiscal feixista, un dels protagonistes de la història] no encaixaria dins cap esquema zoològic ni acaba d’encaixar dins cap dels estereotips més convencionals”.

Com sempre en l’obra d’Antoni Vidal Ferrando, hi és present la Guerra Civil i, sobretot, les atrocitats que es varen cometre en els tres anys d’enfrontament i la resignació implacable que imposaren els vencedors un cop acabat el combat… i que en certa forma i adoptant noves fesomies lliurades de sang segueixen imposant des dels palaus i les testes coronades.

En el fons, “Quan el cel embogeix” no és altra cosa que una proclama neta i clara contra tota mena de corrupcions i no solament política, també judicial, social, gremial i fins i tot religiosa. Una descomposició gairebé global que es pot resumir en l’encapçalament del capítol 26: “¿Què ha passat amb l’amor, amb la llibertat, amb les utopies? La gent no és feliç i, per això, hi pot haver cèsars, dogmes de fi, ufòlegs, herois, cànons literaris, telesèries, tribunals constitucionals, noies que estimen els unicorns”.

Considera Antoni Vidal Ferrando que, independentment de la forma que adquireixen els títols parcials de la seva obra única, allò que fa sempre és poesia, perquè és vida. Sent així, en “Qual el cel embogeix” , proclama magistralment  la vida i, per això, la poesia lliurada de qualsevol condicionant. No llegir-lo seria una veritable llàstima.