marginàlies

Es notava l’ull esquerre empès pel cervell amb una força aclaparadora.
Com si li fes nosa; com si no el tolerés.
Li feia la impressió que l’ull, amb tanta força, anava sortint de la conca mil·límetre a mil·límetre.
Cada punyida, quant al dolor, feia bona l’anterior i a la vegada li cridava el git.
I el conte de la tortuga voladora no podia esperar més, li ho havia promès al nét.
A la pantalla de l’ordinador hi havia maregassa, amb onades gegantines que es rompien a l’ull esquerre.
I el teclat aprofitava l’avinentesa per fer surf.
La migranya, quan el pren, en té per hores, d’exasperar-lo i de donar-li mala vida, privant-lo de la concentració necessària.
I el conte de la tortuga voladora no pot esperar més.
Les promeses fetes als néts no es poden negligir.
Prendrà els remeis prescrits i s’allitarà.
Quiet, a les fosques, sense sorolls estridents, el suplici serà més passador.
Sap que posar el cap en el coixí serà molt dolorós; que se sentirà el cervell estret que li voldrà sortir per les temples, però també sap que un cop acomodat, lentament remetrà la sensació de fractura cranial.
D’esquena, amb les mans plegades sobre el pit sembla un cadàver.
Aprofitarà l’aturada forçada per posar ales a la tortuga i adequar sa closca perquè el seu nét hi pugui fer de genet amb la màxima comoditat.
L’ull esquerre segueix colpejat pel cervell, un cop cada segon i poc, i reclamant tota l’atenció.
Tot el món i els seus trulls concentrats en un ull martellejat.
Immòbil, ulls clucs, cridant el vol de la tortuga i les aventures que proposa el seu nét, podrà espantar el dolor.
Les ales de la tortuga han de ser grogues, d’un groc intens, molt més que de canari, perquè el vol no passi gens desapercebut.
I ha de parlar amb veu de baríton verdià, clara i catalana, cantant a les totes sense perdre detall del món més nostre, el món dels rèptils.
I sobrevolant el seu crani a punt d’ebullició la tortuga el conhorta i li diu que no pateixi, que ja li han crescut les ales grogues.