marginàlies

Amb l’humus de les renúncies es podrien femar els camps de la fe cega, diu la gavina en sobrevolar els abocadors de les virtuts, ben visibles des de l’ermita.

Tanta estultícia encega i esvalota el bestiar, remuga el mart en no trobar cap ou per fer-ne festa. El galliner de l’ermitatge fa temps que no retén aviram. No té res a dir, el mussol, i en veure’s tan desvalgut canta el plany que s’escampa per la garriga i el sotabosc com si fos serena. Encomana la malenconia, però res ni ningú no ho manifesta. Aixeca el cap del paper en blanc l’ermità que ha decidit  dir prou al retir i al recapte, i s’embadaleix davant la filera infinita de lluernes que retallen la serralada.

Retornarà al brogit del contacte i la saliva compartida, l’ermità, cansat de cercar inútilment l’alè protector de la mortificació i la pregària. Enyora poder delejar la tumefacció de l’afecte i llepar el clatell de qui desitgi per curar-se la nafra purulenta que li ha provocat la contenció del plaer. Ves tranquil, li ha dit el moix amb qui comparteix cel·la, que ja me’n desfaré. O et penses que no conec cap moixa? I més d’una de molt maula. L’eremita ets tu, no jo. S’encapota acceleradament el cel. És hora de partir si no  vol que la ira de qui tot ho pot no li acabi d’enderrocar l’ermita amb ell a dins. Unes estances  extremadament humides que es degraden sense remissió des que l’ermità renegat es mira el paper en blanc i espera que algú li prengui la mà per escriure el sonet que millor el santjoandelacreuegi.