marginàlies

Ahir de capvespre, en el marc de la “Vetllada de germania de s’Alqueria Blanca amb Can Gazà”, mossèn Jaume Serra Adrover va presentar la novel·la  “Operació tiara”, la trentena obra publicada de Jaume Santandreu, que edità el seu primer poemari, “Dos pams d’home”,  1970. D’aleshores ençà ha editat 17 poemaris, 10 novel·les, un recull d’aforismes, una obra teatral i un assaig. A més d’aquestes publicacions, també ha escrit nombrosos articles a diaris i revistes, i manté actiu i amb molts de lectors un blog: http://jsantandreuisureda.blogspot.com.es.

Jaume Santandreu és un autor incòmode per a tot tipus de poder i d’estugosos però molt còmode per als lectors. Rebel amb tota causa, etziba fort contra tota mena d’abusos i d’hipocresies, però ho fa de manera noble, nobilíssima, i amb una prosa precisa, perquè el seu vocabulari prové directament de la terra, i acurada per tal que l’expressió sigui sempre neta, clara i resplendent quan pertoca.

Les trenta obres publicades fins ara per Jaume Santandreu tenen un denominador comú: la lluita incessant d’una persona que vol ser amb plenitud qui és i com és; que cerca el reconeixement de la seva singularitat a força d’un mot sincer, clar, coherent i tendre, tal com és la seva pròpia vida entre marginats. Aquesta singularitat i els afanys perquè sigui reconeguda, l’acaren amb la solitud i és d’aquest isolament no sempre voluntari d’on en neixen les seves criatures literàries.

Són, per tant, totes elles obres testimonials que cerquen afanyosament el contacte amb el lector per interpel·lar-lo, per fer-lo còmplice de les seves causes i lluites.  En definitiva, el títols publicats fins ara per Jaume Santandreu són les cròniques d’un  insurrecte –segur que a ell li agrada més que li digui agermanat- que no es resigna a ser “un mort que riu, obeeix i calla”, com diu en uns versos de “Tristesa amant”.

“Operació tiara” no surt d’aquest marc, és santandreuenca en estat pur encara que, amb habilitat, embolcalli la seva denúncia i anunciï el seu credo amb la cel·lofana de la novel·la negra.

Considera mossèn Jaume Serra que en aquesta novel·la hi ha vist un Santandreu molt capellà, molt catòlic, tot i que presenti unes situacions i unes sentències escarrufants, estabornidores. Així, creu que, en aquesta novel·la, el diable s’ha convertit en ermità.

Deu ser així i és des d’aquest eremitisme que fa una anàlisi acurada del Perú que va conèixer de prop exercint-hi el seu ministeri sacerdotal entre el 1963 i 1967. Tant és així que tant Cil Buele com Mariano Moragues, missioners en el Perú com ell, consideren que “Operació Tiara” és una novel·la peruana. I hom diria que també vaticana per com descriu i analitza les clavegueres pontifícies des d’on es timoneja la nau catòlica, apostòlica i romana.

I per ventura també és des d’aquest eremitisme inquiet i incòmode que crea el personatge central: un zambo insolent, fatxenda i innocent a parts iguals, maçolat per la vida i la nissaga que pretén enderrocar el Vaticà –i per extensió l’Església- fent xantatge al Papa. I malgrat aquests atributs no gaire edificants i la trama naïf que s’inventa per posar en destret la tiara papal, és capaç de redactar l’evangeli -sospitosament cent per cent santandreuenc- que, segons ell, ha de regir l’Església nova, la més encarnada en Jesús de Natzaret.

Novel·la intensa, en definitiva, escrita amb pulcritud, la lectura de la qual deixa empremta i que no serà la pedra d’escàndol –com probablement voldria l’autor i els que mai no han combregat ni amb les seves lluites ni amb les seves causes- perquè la realitat publicada més clamorosa, indignant i vergonyant dels escàndols vaticans supera de molt la ficció que presenta “Operació tiara”.