marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

2 d'agost de 2013
0 comentaris

L’EMPELTADOR I EL FULL EN BLANC

Allò que compta, davant del full en blanc, és no deixar d’anar d’esquerra a dreta amb la lletra més clara possible per demostrar que no tot allò que abasta la mirada és cert i demostrat. Els ulls no ho capten tot. De tot el que pelluquen, això sí, en fan una síntesi que concentren en una gota d’aigua –un ull d’aigua- i a partir d’aquest esquit s’inventen els rius i el oceans, que sols es diferencien pel gust de la sal. 

Ai, les cavorques i el seu irresistible atractiu! Criden a entrar-hi sense bugia i arribar fins allà on els ulls diguin prou. O morir entrant-hi, com qui decideix finir engolit per l’aigua. Hom voldria ser engolit pel buit i la pedra, pels rocs i els abismes que neixen d’allò que amaga la mirada. Hom voldria arribar a l’ou de la terra, a la incandescència del no-res, al foc que custodia el xip de la vida eterna. Què no donaria l’empeltador per poder accedir a les branques del foc-vers, treure’n un empelt d’escut i inserir-lo al murmuri que li té el cor robar per convertir-lo en veu encavorcada, veu pontifical, papalment inequívoca, tota veritat! Costa no dir res davant un full en blanc que et pica l’ullet. Els magraners esperen els infants per fer pipes de les magranes grenyals. Val més que hi juguin ara, amb les magranes, perquè quan maduren tenen massa pinyols i són males de digerir. I amb sucre i vinet, els nins acaben moixets. Enlairen les bogeries, els infants beguts.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.