marginàlies

La vida exposa la seva veritable dimensió quan una criatura en ple procés de construcció -posem dotze anys a fer d’aquí a dos mesos- descobreix la profunditat i la significació d’un gest, d’una imatge; la solemnitat d’un espai; el poder de penetració de la música; la litúrgia d’un moment determinat en un lloc especial; la loquacitat del silenci i la paraula convertida en sisè sentit. I en descobrir-ho apareix l’emoció que fins aleshores era un territori gairebé ignot, sense explorar, i esclata el plor no provocat, fins a aquell moment, per la ràbia, la decepció o el desconhort. No sent res d’això, però no pot evitar plorar. Sap d’on li ve, el plant, però no encerta a explicar-s’ho per molt que es faci ell endins, cap al cor, o ell en alt, cap al cervell. I per això s’aferra a la primera mà que s’ofereix a aidar-lo, a la primera galta que li recull les llàgrimes i aleshores s’adona que l’emoció fita la vida. I en cedir l’explosió constata que ja és algú amb més atributs, amb més caràcter; segueix sent qui era però percebut de manera diferent, més clara.

Quelcom així sentí el meu preceptor major ahir en ocasió del casament de la seva padrina jove. Ell interpretà molt i molt bé un passatge de “Vals”, una obra per a guitarra del mestre Bartomeu Calatayud, peça que sentí tocar al seu repadrí matern. Assistir a aquest descobriment pell amb pell és d’un valor incalculable.