marginàlies

De la mateixa manera que hi ha cançons o tornades que se t’enganxen al cervell i  t’acompanyen hores i més hores, em passa a vegades que fragments de lectures em ballen pel cap com si fossin sufís i a cada volta em desperten més interès i em suggereixen incomptables imatges. Fa mesos vaig llegir “La mort i la pluja”, del mestre Guillem Frontera, text que em va deixar molt a plaer. Aquests dies hi he tornat i m’ha aglapit d’una manera tan especial com torbadora el passatge on descriu els efectes del pas –a mitjan segle passat- de moltes famílies mallorquines de les viles a Ciutat, una mena d’exili interior que prenia les dimensions d’un desterrament llunyà. Ens ho fa viure així Frontera:

“D’aquesta vida, molts en tenien temença, car, sense la terra, un corcó d’hàbits nocturns els
avançava el fracàs o la follia en un o altre grau: aquests cercaven d’establir-se a les barriades que la ciutat conservava al camp, amb hortes, casetes amb corral, molins d’aigua, aquells  nuclis on les dones majors podien fer una mica d’hortalissa per a la casa mentre els joves  agafaven de bon matí el tramvia que els transportava a uns altres suburbis a guanyar-se el jornal.
Son Ferriol, el Pla de na Tesa, el Secar de la Real, Establiments, es Coll d’en Rabassa, el Molinar, aviat foren topònims familiars a la gent d’Alanària, designaven els llocs on els  emigrants els creixia per dins l’enyorança i lentament hi arrelava l’oblit.
Mantenir-se físicament units a la terra –i només era digne d’aquest nom la que produïa  queviures-, encara que només fos perquè la podien trepitjar, els ajudava a amortir el sofriment, l’opaca malenconia de l’esqueix.”