marginàlies

“Tenia una tia –ho era de son pare, en realitat- que lluïa un bigoti generós. Vist des d’ara creia que n’estava orgullosa i tot, d’aquell mostatxo estalinià. De fet, recorda altres dones velles de la vila –almenys per a ell, aleshores, ho eren, velles, tot i que ara ho dubti- que en duien i ningú no en deia res, ho respectaven com si fos un tret més del seu tarannà. Tanmateix, vestides gairebé sempre de negre -perquè el dol s’havia de mostrar i a tota hora hi havia morts a les famílies que vetllaven perquè així fos- i amb el mocador de cap ben fermat, a ell, de menut, aquelles dones amb pèl a la cara li cridaven molt més el temor que no la tendresa. I per paga, sa mare, sempre disposada a empatitzar i a quedar bé, quan la tia del bigoti generós anava a ca seva i ell hi era, el feia córrer perquè la besàs. I s’hi atansava, clar, qui s’oposava a sa mare? Es bevia la incomoditat però procurava que el contacte fos brevíssim i que no arribàs mai a resquitllada. Sort, encara, que la tia no feia més que acalar el cap perquè les cares es mirassin de prop i no el prenia amb les seves mans eixutes, tot pell i ossos. Això sí, quan el tenia a tocar sentia que deia quelcom que no acabava d’entendre però que li sonava a cosa de salut i de Déu…”

Just en aquest punt de la lectura, el conductor del bus engega el motor i apaga el llum del vehicle. Haurà d’esperar que surti de l’estació intermodal per seguir el relat i això l’enutja, l’exaspera tant que renega en veu alta. Al punt sent al clatell una veu educada que li demana si hi ha res de nou. Es gira, sentint-se l’empegueïment a tota la cara, per disculpar-se, i és a temps de veure com es fon la imatge nítida d’una dona vella, amb el mocador de cap de color negre ben fermat, lluint un mostatxo generós.