marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

26 de novembre de 2008
1 comentari

L’ASPROR DEL BALAST

Deia que necessitava olorar regularment i durant hores la creosota de les travesses del tren curosament apilades a l’estació, en forma de cub, just devora el transformador. S’asseia a la vagoneta descoberta amb restes de balast i perdia la vista en el puig del Bellveure, el del Garrover del Lladre a l’ombra del qual per primera vegada tastà la salabror de la seva dona.

Somreia quan els fills li deien que segons la Unió Europea la creosota podria tenir components cancerígens. La feina, ho és, cancerígena, deia fluixet, com li agradava, i ningú no hi troba profilàctics.

No frenava gens la nostàlgia. Es deixava prendre per l’evocació i en un tres i no-res es plantava a la infància, quan d’amagat del cap de l’estació, els de la colla es rebolcaven pels caramulls de balast. O quan a la volta de Can Pariu esperaven veure passar el trenet, amb el president de l’empresa del ferrocarril, un home baixet, que coixejava, amb bigotet magre, ulleres fosques i capell elegant. Es pensaven que ningú no els veia, arrecerats infantilment rere una mata, i el senyor del trenet i tot acalava el cap tot saludant-los. El cap de l’estació tanmateix els enxampava sempre i repartia closcades a tort i a dret. Era fred, lacònic, el cap d’estació. Es limitava a brandar la mà dreta a la cerca dels clatells rapats. Tenia permís de tothom per repartir llenya a les criatures que s’atrevien a jugar per l’estació, un indret prohibit perquè els vagons i vagonetes tenien anys i els claus també, i si et feries amb un, el tètanus no tenia aturador.

De bon grat, ara, a les velleses, tornaria a saltironar per les vies i a imaginar futurs amarats de creosota tot i el fantasma del tètanus. I no toca, ves per on. Ara cal rendibilitzar al màxim les alenades i les passes per no donar feina a un cor amb un percentatge d’efectivitat que fa ganes de riure. Demà, en tornar, anirà xano-xano a la volta de Can Pariu a esperar el tren de les deu i quart.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. “Tenia permís de tothom per repartir llenya”… En conec un parell, ben a prop teu, que comparteixen aquesta qualitat! Salut i que vagi de gust, el repartiment de cendra i de caliu.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.