marginàlies

Sortí d’una de les darreres esparteries de la ciutat tot gojós amb les avarques que acabava de comprar. Diu que una mena de deixa molt atàvica l’uneix a aquest calçat i ni s’esplaia més en donar explicacions ni tampoc en cerca raons. Diu que se sent més ell, més de la terra, ell que no en sap res de com es treballa perquè fruiti i no s’hi especuli o l’encimentin. També hi troba un gust especial, en el temps que estan les avarques a emmotllar-les als seus peus; com si agraís la resistència de l’empenya a cedir una mica per facilitar la comoditat.

Són les cinc del capvespre i la solana crema l’aire. I en adonar-se’n, maleeix que la seva ciutat no ombri en dies de calor tan extrema ni aixoplugui quan plou de valent. Ha d’esperar un instant per creuar l’avinguda principal -tres carrils d’autos per banda amb una mitjana per als que va a peu ridícula- i una bufada d’aire càlid li fa notar que va tot suat i ell no pot sofrir que la suor transparenti.

En posar-se verd, es disposa a creuar al més aviat possible per fugir d‘aquell abrusament però a la primera passa veu que l’avarca dreta aixeca una mica l’asfalt i a la segona li costa aixecar el peu esquerre. A la quarta, l’asfalt ja tapa la sola de l’avarca i a la cinquena li ha menjat mig peu. Mira nerviosament a banda i banda i no veu ningú que es trobi en la seva mateixa situació, ni ningú que s’hagi entemut que passa per dificultats serioses; ningú que s’apresti a ajudar-lo. Sense saber per què, fa anar amunt i avall les mans perquè algú l’ajudi, que el semàfor ja té el verd intermitent, el vermell no estarà res a imposar-se i a la seva esquerra més d’una dotzena de cotxes esperen ansiosos demostrar que són els reis de la selva ciutadana. Emperò ningú no atén el seu crit desesperat de socors.

L’asfalt li arriba als genolls quan els cotxes arranquen bramulant com si fossin tancs preparant-se per a un atac. Intenta cridar però és tant l’estrèpit que no se sent. Tampoc no sent cap clàxon que li indiqui que fa nosa, que impedeix el trànsit fluid de l’artèria principal de la ciutat. Si així fos, un clàxon en cridaria un altre i aquest a un parell més i necessàriament haurien de reparar en ell.

L’asfalt ja li arriba al pit quan veu que els cotxes l’esquiven; com si el veiessin, com si s’adonassin que necessita ajut, però que no poden, que si s’aturen serà pitjor. Prefereixen fer maniobres perilloses abans de donar-li socors. No pot cridar, i tanmateix no serviria de res, però l’olor apegalosa d’asfalt li omple els conductes respiratoris afegint angúnia a la seva desesperació.

De sobte, quan l’asfalt ja és a l’indret de la nou de coll, veu que el semàfor dels vianants es posa verd i creu que ara sí, ara els vianants el veuran i s’apressaran a ajudar-lo, a treure’l de la voracitat de l’asfalt que no sap perquè l’ha escollit només a ell. Ara sí que s’afanya a cridar a tota potència, però del seu esforç no en surt cap crit d’auxili sinó la cançó “Agost”, d’Els Pets.

El darrer que veu abans de desaparèixer engolit per l’asfalt, són unes avarques iguales a les que s’ha comprat i que ensopeguen amb la seva closca.